El 18 de juny del 2006 la ciutadania de Catalunya va aprovar, en referèndum, l’estatut d’autonomia que definia Catalunya com a nació, que blindava diverses competències i el català com a llengua d’ús preferent i que, com a gran novetat d’augment de poder polític plantejava un sistema de justícia i de finances nou i autònom per a Catalunya. El 31 de juliol d’aquell mateix any, el PP va portar al Tribunal Constitucional 114 dels 123 articles, és a dir, quasi tot l’Estatut. Diverses comunitats autònomes van aprovar els seus estatuts per aquella època i en alguns casos fins i tot van calcar alguns dels articles denunciats pel PP però amb la diferència que,aquests, el PP no els denunciava, només ho va fer amb Catalunya.

Després de quatre anys de deliberacions i corrides de toros, el 28 de juny del 2010, el Tribunal Constitucional va emetre la sentència que retallava -encara més del què ho havia fet el Congrés espanyol amb el raspallat d’Alfonso Guerra- uns quants preceptes de l’Estatut, entre ells els principals: la consideració de Catalunya com a nació, el blindatge de les competències, el sistema de finançament i, per a sorpresa de ningú, la creació d’una mena de tribunal Suprem català que ja fos final, és a dir, que si alguna sentència acabava allà ja no calia que passés pel Suprem espanyol sinó que o era sentència ferma o bé escalava a Europa.

El PP va portar l'Estatut al Constitucional el 2006 i després van venir els judicis -i condemnes- pel 9N i pel procés

Aquella sentència va provocar el moment zero del què després va acabar sent el procés perquè en realitat era l’últim intent transversal de Catalunya per procurar un encaix dins d’Espanya. L’Estatut venia a dir que si deixaven que Catalunya tingués un règim jurídic, polític i econòmic singular, se sentiria més còmode a Espanya que no pas des del 1978. I el Constitucional va venir a dir el contrari, que Catalunya havia de seguir sent la mateixa que del 1978. Va ser aquí on milers i milers de catalans que ja se sentien còmodes nacionalment amb un marc constitucional espanyol una mica ampliat van veure que la única opció de mantenir aquesta comoditat nacional era que Catalunya passés a ser un estat independent.

Per constatar electoralment aquest canvi, el govern d’Artur Mas va convocar una consulta, perfectament legal -perquè era consulta i no referèndum- en què es va cridar la ciutadania de Catalunya a una votació no vinculant legalment perquè contestés si preferia que Catalunya esdevingués un estat i en cas que sí, si el preferia dins d’Espanya (règim federal) o independent totalment. Malgrat que es va deixar clar el caràcter no vinculant de la consulta i que era perfectament legal, el 9N també va acabar als tribunals aquest cop per la denúncia inicial de Societat Civil Catalana i altres ONG’s similars sense ànim de sucre. Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau van ser inhabilitats durant dos anys per una jornada que la justícia i la policia espanyola van permetre’n la celebració i que va perseguir a posteriori.

La instrucció del cas Pujol ha durat 11 anys; la del fiscal general de l'estat, 20 mesos

I després va venir el 2017 amb la celebració de l’1 d’octubre, l’activació del 155, la presó preventiva i l’exili per a uns líders polítics i socials que, simplement, van promoure una altra jornada electoral perquè la ciutadania de Catalunya votés. Amb la mateixa voracitat amb la que es persegueixen bandes terroristes, l’estat espanyol va desplegar amb porres i togues, un combat contra urnes i vots. Allò va acabar amb desenes de causes judicials, algunes d’elles encara obertes, per bé que el judici emblema va ser el celebrat al 2019 al Tribunal Suprem i que va acabar amb altes penes de presó i inhabilitació per a la cúpula d’aquells dies.

I aquest dilluns comença a Madrid, a l’Audiència Nacional, el judici a una altra època, el judici contra la família Pujol. La confessió de fa 11 anys del president Pujol va acabar derivant en una causa allargada, inflada i irregular que ha desembocat en una vista oral en què se l’acusa de ser cap d’una organització criminal. Hi ha qui considerarà que posar aquest judici al mateix sac que la resta és poc rigorós, i segurament pertany a una altra divisió, però ningú pot negar el substrat polític que té el judici. I menys després que hagi quedat acreditada la lawfare com a arma d’instrucció massiva. És cert que una part d’Espanya se n’ha adonat aquesta setmana, però mai és tard. El fiscal general de l’estat ha estat condemnat en una instrucció fulminant, un judici exprés i una condemna dictada en menys d’una setmana. Entre el famós correu filtrat (publicat el 13 de març del 2024) i la inhabilitació efectiva d’Álvaro García-Ortiz (21 de novembre del 2025) només han passat 20 mesos. Entre la confessió de Jordi Pujol (25 de juliol del 2014) i l’inici del judici (24 de novembre de 2025) han passat 11 anys i 4 mesos.

I la llei d’amnistia està en vigor des de l’11 de juny del 2024. Un any i cinc mesos després encara no s’ha aplicat del tot, és a dir, no s'ha aplicat. Malgrat que el Tribunal Constitucional no li ha vist indicis d’inconstitucionalitat i l’advocat general de la Unió Europea encara menys, Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig no només no saben quan podran tornar a casa sinó que no tenen la garantia que ho puguin fer. Mentre ningú obligui el Suprem a aixecar les ordres de detenció, l’amnistia continuarà no aplicada a efectes pràctics. Això mai passarà abans del primer trimestre de l’any vinent. Aquest 2026 farà vint anys de la denúncia del PP contra l’Estatut. En termes estadístics, vint anys són una generació. Catalunya porta, literalment, una generació sota judici.