És molt probable que tots hàgim sentit dir: "això són faves comptades", quan es tracta d'un fet que no té discussió, o dades que són fefaents. Trobar l'origen de les frases fetes és curiós, però no sempre és fàcil. En aquest cas, sembla que en el Cabildo de Cadiz, quan volien celebrar votacions secretes, donaven faves i tramussos als clergues votants. Les faves, de color més clar, comptaven com a sí, i els tramussos o les faves negres comptaven com a no. El comptatge de vots, nombre de faves contra tramussos, era clar i no portava a error. Faves comptades.

Les faves són lleguminoses i, per tant, són un aliment d'elevat contingut proteic. Al Mediterrani, totes les cultures han considerat les faves com aliment, tot i que no han sigut considerades un menjar molt delicat. Els faraons egipcis, per exemple, consideraven que era un menjar d'esclaus. Tanmateix, no tothom pot menjar faves, i els pares hauríem d'anar amb compte de no obligar als nostres fills de menjar-les si es queixen de mal de panxa, o si abans no ens hem assegurat que els senten bé. Justament el dia 28 de febrer serà el dia de les malalties rares, malalties causades per mutacions genètiques. Socialment es considera que les malalties rares són molt minoritàries i afecten un petit percentatge de la societat, però crec que cal explicitar que les malalties rares no constitueixen cap estigma ni són sempre tan minoritàries. De fet, hi ha malalties genètiques força freqüents. El favisme, el nom vulgar de la deficiència en glucosa-6-fosfat deshidrogenasa (o G6PDH, les sigles d'aquest enzim) és una de les malalties rares més freqüents al Mediterrani i les regions d'Àfrica i Orient situades a les zones tropicals i subtropicals, justament on, endèmicament, hi ha hagut o encara hi ha transmissió de malària. Es calcula que al voltant de 400 milions de persones presenten deficiència en l'enzim G6PDH. Així que avui us explicaré una mica de medicina evolutiva, però anem a pams.

El símptoma clàssic del favisme o deficiència en G6PDH és una anèmia hemolítica sobtada, és a dir, els eritròcits o glòbuls vermells rebenten i moren vessant l'hemoglobina a la sang, que és eliminada per l'orina. Per això, l'orina dels pacients és fosca. Pot haver-hi icterícia i esgotament muscular. En alguns casos aquesta anèmia progressa i pot comportar la mort si no s'hospitalitza al pacient i s'estabilitza, per exemple, amb transfusions. ¿Com s'ha produït aquesta anèmia quan, prèviament, el pacient era asimptomàtic? Des de l'antiguitat es va associar el favisme al fet de menjar faves (d'aquí el nom de la malaltia), però també és causat per medicaments. El gen que codifica per a l'enzim G6PDH està lligat al cromosoma X, un dels cromosomes sexuals. Per tant, els homes (XY) només en tenen una còpia, mentre que les dones (XX) en tenim dues còpies. Els homes poden tenir el gen mutat (i, per tant, patiran la malaltia) o el gen sense mutació. Les dones podem tenir una còpia mutada i l'altra no (portadores en heterozigosi i, en general, no malaltes), tenir les dues còpies mutades (llavors, patirem la malaltia) o no tenir-ne cap de mutada. La funció de la proteïna G6PDH és important en l'equilibri cel·lular antioxidant i en la producció d'energia (per tant, és molt rellevant) i les mutacions que causen deficiència en la G6PDH solen causar la producció d'una proteïna menys activa o més inestable, és a dir, es produeix, però es fa malbé ràpidament. Tot i que G6PDH és molt necessari en totes les cèl·lules del cos, les cèl·lules que depenen absolutament d'aquest enzim són els glòbuls vermells o eritròcits. Com sabeu, els glòbuls vermells porten l'oxigen a totes les nostres cèl·lules i han de poder passar per artèries, arterioles i capil·lars sanguinis extremadament estrets. Per poder circular i adaptar-se a aquests diàmetres tan minsos, durant la maduració dels eritròcits, aquests perden el nucli (on està el DNA) i també orgànuls, com ara els mitocondris. En canvi, acumulen quantitats ingents d'hemoglobina, el complex proteic que porta l'oxigen i que li confereix el color vermell a la sang. Els eritròcits madurs no poden viure molt de temps (al voltant d'uns 112 dies) perquè com no contenen DNA, no tenen informació genètica per a produir més proteïnes, i com que no tenen mitocòndries, depenen de mètodes menys eficients de producció d'energia, tot mantenint una homeòstasi (equilibri intern). Les faves (i alguns medicaments, com l'aspirina o el paracetamol) contenen compostos altament oxidants. Si les còpies del gen G6PDH no estan mutades, l'eritròcit pot mantenir perfectament l'homeòstasi antioxidant. Però si la còpia o còpies del gen estan mutades, l'enzim G6PDH no pot fer front a l'excés d'oxidació. L'hemoglobina no es plega correctament, el glòbul vermell rebenta i mor. D'aquí, l'anèmia hemolítica del favisme, que només es manifesta quan prenem un excés de compostos oxidants.

Però llavors, ¿com és que tanta gent arreu del món té aquestes mutacions? Doncs perquè confereixen resistència a la malària. La malària és causada per diferents espècies del gènere Plasmodium, com ara Plasmodium falciparum i Plasmodium vivax (que encara causa una malària amb afectació més greu). Aquests paràsits penetren dins del nostre cos gràcies a la picada de mosquits que fan de vectors, i poden entrar dins dels nostres eritròcits, on viuen, troben aliment i es reprodueixen. Quan els eritròcits no funcionen correctament, el paràsit tampoc pot prosperar, i la seva capacitat reproductiva (i infectiva) queda molt limitada, fins i tot, els símptomes de la malària són més lleugers i no impliquen l'afebliment de l'hoste humà. L'home porta convivint amb plasmòdium des de fa milers d'anys. Els mosquits viuen preferentment en zones amb tolls d'aigua i calor, per tant, a les regions subtropicals i tropicals de la Terra. Totes les poblacions humanes que han estat en contacte amb la malària presenten evidències de selecció natural de variants genètiques (mutacions) que confereixen resistència a la malaltia, i totes elles afecten el funcionament dels eritròcits. Moltes vegades les mutacions en homozigosi (dues còpies mutades d'un gen) causen una malaltia molt greu: anèmia falciforme, alfa- o beta-talassèmia, o menys greu, com ara el favisme. Però les persones heterozigotes portadores de les mutacions en aquests gens han sobreviscut millor a la malària i han deixat més descendents que els seus congèneres sense cap mutació. Així s'explica l'altíssima freqüència de portadors d'aquestes còpies gèniques mutades en poblacions concretes. Perquè veieu que aquest és un tema que encara s'investiga, just s'acaba de publicar un article que descriu l'elevada freqüència de l'al·lel (còpia) mutat del gen G6PDH a la població paixtus d'Afganistan i que demostra el seu efecte protector contra la malària, amb una reducció de fins al 76% de símptomes greus en homes i dones que porten la mutació respecte als pacients que no la presenten.

Una mateixa combinatòria genètica pot ser asimptomàtica o causar una malaltia, només canviant el context ambiental. Som el producte de milers d'anys d'evolució i per entendre la nostra composició genètica actual, necessitem conèixer i comprendre les malalties que van seleccionar els gens dels nostres avantpassats.