El maig del 2023, a les eleccions municipals d’Osca, el PP va obtenir 8841 vots, el PSOE 6938 i Vox 2581. Dels 25 escons a escollir, el PP se’n va quedar 12, el PSOE 10 i Vox 3. La suma de PP i Vox fa que, des d’aleshores, a Osca hi governin les dretes. Però la cosa podia haver anat molt diferent perquè es van presentar fins a quatre formacions a l’esquerra del PSOE que van anar per separat: Podemos, que va obtenir 1149 vots,  Cambiar Huesca que en va aconseguir 1098, Chunta Aragonesista 1088 i Equo 1055. Cap de les quatre candidatures va assolir el 5% mínim per obtenir representació, però totes quatre es van quedar a dècimes d’arribar-hi. Ja els faig els càlculs jo: si Podemos, Cambiar Huesca, Chunta Aragonesista i Equo haguessin anat juntes en una sola papereta, la suma hauria arribat als 4390 vots i el repartiment dels 25 regidors hauria quedat així: PP, 10 regidors, PSOE 8 regidors, Vox hauria baixat a 2 mentre que aquest conglomerat hauria quedat en tercera posició amb 5 cadires. PP i Vox sumarien 12 regidors mentre que el PSOE i la hipotètica candidatura d’esquerres, 13 i això fa pensar que avui dia l’alcaldia d’Osca estaria en altres mans.

Aquest és un exemple que explica per si sol com la fragmentació d’un vot més o menys semblant des del punt de vista ideològic pot comportar que en acudir per separat a les urnes faciliti que altres opcions, pel simple fet d’anar unides, acabin obtenint millors resultats. De fet, l’exemple d’Osca es posa només des del punt de vista de les formacions d’esquerres però paradoxalment hi amaga una altra dada: Si les esquerres a l’esquerra del PSOE haguessin anat juntes, però PP i Vox també, la truita s’hauria tornat a girar a favor de les dretes perquè els 11.422 que sumen els dos partits hauria decantat el repartiment de regidors 13-12 a favor de les dretes.

Com més separat va un mateix bloc ideològic, pitjors són els resultats

Aquest escenari de fragmentació que es va viure a la ciutat d’Osca es pot tornar a repetir a tot l’Aragó el pròxim 8 de febrer perquè de cara a les eleccions autonòmiques, a l’esquerra del PSOE s’hi presenten tres candidatures que hi tornaran a anar per separat: Podemos, Chunta Aragonesista i Izquierda Unida. El màxim de coalició que ha aconseguit aquest espai polític és que el moviment Sumar vagi conjuntament amb Izquierda Unida. Però malgrat això, les possibilitats de victòria de les esquerres són menors avui que fa una setmana, quan encara estava obert el període per inscriure coalicions electorals. Pel simple fet d’anar per separat, el bloc progressista obtindrà pitjors resultats i aquesta no és una opinió política sinó una veritat matemàtica.

A Catalunya també hem tingut exemples d’aquest tipus. Sense anar més lluny, a les eleccions al Parlament del 2021, el PSC va obtenir 33 diputats, ERC també 33 (però menys vots) i Junts 32 diputats. En aquells comicis hi va participar el PDeCAT, una escissió de Junts que també es deia independentista però que renegava de la via unilateralista i especialment de les figures de Laura Borrás (llavors candidata juntaire) i Carles Puigdemont. El PDeCAT va obtenir 77.000 vots i amb un 2,72% dels vots no va arribar al mínim per obtenir representació parlamentària. Hem de tenir en compte que Catalunya no és circumscripció única i per tant cal fixar-se en què va obtenir el PDeCAT a Girona, Lleida, Tarragona i Barcelona. Aquest exercici el va fer David González per aquest diari i us el recomano molt llegir. Però resumidament: si els 77.000 vots del PDeCAT haguessin anat a parar a la llista de Junts, aquesta formació hauria guanyat les eleccions amb 35 diputats, ERC n’hauria obtingut 32 i el PSC 31. D’aquells comicis en va sortir el govern de Pere Aragonès.

El sistema electoral actual té dos factors que castiguen la fragmentació del vot: el primer és la barrera d’accés per començar a repartir diputats o regidors. En el cas de Catalunya, aquest llindar electoral és del 3%. És a dir, per entrar al joc dels repartiments de cadires, el requisit mínim és haver assolit el 3% en alguna de les demarcacions i a partir d'aquí, repartir-se les cadires. Però sense el 3% dels vots no ets ni convidat a la taula. I el segon factor és la llei d’Hondt, el sistema de càlcul per atribuir escons. És un sistema que, pel fet que va dividint el vot en quocients, afavoreix els partits que han obtingut més vots.

A les municipals del 2027 o a les catalanes del 2028 l'independentisme podria guanyar però el PSC seria la força més votada

A les eleccions municipals, aquesta fragmentació de vot està encara més penalitzada per dues raons afegides: als comicis locals el llindar electoral no està al 3% sinó al 5%, percentatge que encara castiga més la disgregació. I, un cop celebrades les eleccions, la llei electoral premia el guanyador (encara que sigui amb un sol vot) amb la possibilitat de governar encara que sigui amb minoria: al vencedor de les eleccions municipals no li cal obtenir una majoria absoluta dels regidors per ser alcalde sinó que, simplement, no hi hagi una majoria alternativa a la contra (que és el què va passar el 2019 i el 2023 a Barcelona. Havien guanyat Ernest Maragall i Xavier Trias respectivament, però Comuns, PSC i Manuel Valls (el 2019) i PSC, Comuns i PP (el 2023) van aglutinar les seves forces per posar Ada Colau i Jaume Collboni com a alcaldes).

El pròxim episodi pot passar a les pròximes eleccions locals del 2027 i catalanes del 2028. Per segona vegada en totes dues eleccions, l’independentisme hi acudirà amb quatre formacions: Junts, Esquerra, la CUP i Aliança Catalana. Però segons totes les enquestes, aquesta disgregació es traduirà en una victòria del PSC que, tot i no traduir la seva acció de govern en un augment en intenció de vot, continuarà com la força més votada, molt allunyada de la majoria absoluta (fixada en 68 diputats) i per tant amb la primera opció per governar 4 anys més amb Salvador Illa de president. Ara bé, si no hi ha avançament electoral, la primera cita amb les urnes a Catalunya serà el maig del 2027, a les eleccions municipals. Allà es podrà veure un primer tast de com majories socials d’una determinada ideologia poden quedar-se a la oposició pel simple fet que el vot d’aquesta majoria s’ha dispersat en moltes minories mentre que el model contrari ha anat més compacte i n’ha sortit vencedor.