Focs d’estiu

L’estiu va començar amb els focs de Sant Joan i acabarà amb més de 400.000 hectàrees cremades pels incendis ocorreguts de cap a cap del territori espanyol. Ha sigut un estiu encès, molt allunyat d’aquells períodes estivals en què tothom cercava l’oxigen per poder arrancar el nou curs laboral o escolar amb els pulmons inflats d’optimisme. En el món d’avui, la tardor i la primavera s’estan convertint en estacions testimonials a causa del canvi climàtic, i l’estiu s’allarga per culpa de les calors abrusades i la situació geopolítica d’un planeta controlat, en alguns casos, per astronautes suïcides, i en d’altres, per líders de sectes apocalíptiques. "Houston, tenim un problema".

Més de 400.000 hectàrees s'han cremat a Espanya des que va començar el 2025 i quasi totes concentrades en el període estival. I el foc, d’una virulència que fon els cervells apagats dels negacionistes, ha abrasat totes les disfresses amb les quals els polítics espanyols se solen tapar les vergonyes i ha fet que aparegui allò que a Espanya és atàvic, la catalanofòbia, en veu d’una senyora —crec que era extremenya, però el mal és pandèmic— que reclamava que no volien ser ni més ni menys que els catalans. Cafè per a tots, foc per a tots.

Als focs d’estiu els importa un rave si no t’agrada que vagi als toros amb minifaldilla. I quan inverteixes més en toreros que en bombers, és altament possible que les flames siguin vermelles com el capote amb el qual el toro es desorienta abans de l’estocada final. Segons les enquestes, els focs d’estiu estan desballestant l’Estat de les autonomies a la ment dels espanyols, sobretot entre els habitants d’autonomies inventades per la LOAPA, aquella llei que va voler banalitzar els drets històrics, principalment, de Catalunya. Paradoxalment, la catàstrofe està disparant VOX en les enquestes, la formació neofalangista responsable d’haver destinat quantitats ingents de diners a recuperar un valor patri com són les places de braus, els toros i els toreros en lloc de mantenir un cos de bombers en condicions. Ells i el PP són els màxims exponents d’aquesta paròdia nacional, amb figures com la nostra Dolors Montserrat, que, amb la fluïdesa verbal que la caracteritza, ha dit que els focs són culpa, naturalment, de l’amnistia fiscal a l’independentisme i, evidentment, de Sánchez. La nostra Dolors ha demanat que les comunitats autònomes inverteixin més en la prevenció d’incendis, un fet interessant, quasi paranormal, ja que el PP encapçala la majoria de governs autonòmics. El libro gordo de Petete te enseña, el libro gordo de Petete entretiene, y yo te digo contenta, hasta el programa que viene. Pel que es veu, la Dolors es va perdre els programes dedicats a aprendre a sumar quan era una nena de família franquista. Feijóo ha proposat fer un registre nacional de piròmans. Apunta: Dolors Montserrat.

Heu guanyat, companys, i us ho diu un bilingüista de veritat, que escriu els llibres en castellà, però que es nega a firmar cap manifest basat en la fal·làcia i el supremacisme cultural

Un altre foc d’estiu ha sigut el del català a Catalunya —un altre fenomen que ha deixat de ser paranormal— després de l’episodi viscut a la gelateria Dellaostia, situada al barri de Gràcia.  A parer meu, vandalitzar un negoci per culpa d’un propietari catalanòfob no és la solució. En les relacions amoroses, la millor resposta a l’agressor/a és la indiferència, i en les relacions clientelars, el més adient és matar d’inanició un local dirigit per un tipus indigne. La contrarietat d’un incident com aquest és la tergiversació informativa que n’han fet mitjans constitucionalistes convertint l’agressor en víctima a conseqüència d’una visió monolingüista d’una societat en què el català és un invent, bàsicament, pujolista. Als monolingüistes, aquells que només empren el català per cobrar la pagueta a les tertúlies de RAC1 o Catalunya Ràdio, se’ls nota el seu monolingüisme per l’accent castellanitzat del seu discurs, encara que intentin amagar la seva visió uniforme amb paraules tan nostrades com tarannà o atzucac.  No hem nascut ahir, companys, i des d’aquell famós Manifiesto de los 2300 (1981), capitanejat per Jiménez Losantos, en el qual es reclamava la igualtat de drets lingüístics dels castellanoparlants a Catalunya, passant pel primer Manifiesto del Foro Babel (1997), fins a la corrua inacabable de col·leccionables amb firmes insignes de prohoms espantats per la pèrdua de poder del castellà a Catalunya, ja som 8 milions i el català parlat ha reculat fins al 30 % a Barcelona. Heu guanyat, companys, i us ho diu un bilingüista de veritat, que escriu els llibres en castellà, però que es nega a firmar cap manifest basat en la fal·làcia i el supremacisme cultural. 

El gran piròman de l’estiu, el cowboy amfetamínic que ha convertit el món en terra cremada, ha sigut Donald Trump. Que Donald admira el poder que exerceix Putin a la mare Rússia és una evidència. Ho denoten els canvis que està impulsant en les lleis electorals, les investigacions en contra dels crítics a les seves polítiques socioeconòmiques i migratòries, les censures imposades a moltes entitats culturals que considera progressistes i el desplegament de l’exèrcit en ciutats governades per alcaldes díscols amb ell. Sorprèn, però, que els votants d’un país que presumeix de ser l’essència de la democràcia visquin impassibles davant la deriva autoritària d’un governant que té com a amics de gresca dos criminals de guerra com Putin o Netanyahu.  És en la seva fanfarroneria, però, on se li veuen totes les debilitats. I l’han desemmascarat Xi Jinping i els esmentats Benjamin i Vladímir, a diferència dels líders de l’Europa decadent liderats per von der Leyen, que viuen la relació amb Trump com una dona sotmesa a un marit maltractador.

Focs d’estiu. Terra cremada. Mals temps per a la lírica.