Feia temps que havia sentit el nom de Bandini’s per aquí i per allà i no hi havia anat. Les meves reticències tenien a veure amb les modes, amb una doble moda: la moda dels bars de vins i el bar de vi del moment que es posa de moda, i aquest era Bandini’s. Tot i això, em dec a la meva feina i, de vegades, sucumbeixo a alguna moda quan ja ha baixat una mica el suflé. La curiositat va matar el gat, diuen.
No havia anat mai a Bandini’s perquè els bars amb platets i vins naturals de gamma d’entrada, a preus sovint no massa d’entrada, s’han multiplicat a Barcelona com bolets al mes d’octubre, i a mi no em sembla del tot bé. No em sembla bé la poca originalitat que torna l’oci d’aquesta ciutat en una cosa homogènia i avorrida; no em semblen bé els plats a preus que no fan un tiquet massa alt, però que són massa alts per allò que ofereixen; no em semblen bé els vins naturals amb massa defectes que sovint s’hi serveixen.
Però és ben cert que els bars amb platets i vins, ben posats, estètics, si tenen un servei que marca la diferència i trien bé els vins (els propietaris, la Carmen i en Povel, van conèixer-se al Bar Brutal, un dels referents dels vins naturals a la ciutat), són un enclavament de molta utilitat a la ciutat. Trobo que tenen un estàndard que de conèixer-lo no genera excessives frustracions si tot surt bé, i que aquest pacte és garantia de poder entaular-se durant una estona plaent. I sé que m’haig de mirar la gastronomia des de múltiples punts de vista, i aquell dia miro de fer-ho des del meu i des del de la meva amiga.
A Bandini’s trobo aquella atenció càlida, de barri, bilingüe, que m’hi farà tornar si un dia soc per la zona
M’ho fa veure la meva amiga Odile, que és consultora d’artistes plàstics, i que sempre diu que ella menja per la vista. Té l’oficina a la vora i fa temps que volia anar-hi; “sempre és ple”, em diu, i aquell dia tenim sort: a la terrassa, que ocupa bona part d’aquest xamfrà agradable del barri de Sant Antoni, no hi cap ni una agulla, però a dins hi trobem taula.
Bandini’s conserva una aparença de bar barceloní de principis del XX que recorda el bistrot francès i que és molt nostra: terra de rajola hidràulica, cadires estil Kohn, llum tènue, finestrals i barra. Em fa pensar si, de fet, el bar nascut al segle XXI, el bar típic barceloní d’ara, és un bar de platets i vins, si aquells bars que servien cafès i begudes i, potser, alguna tapa senzilla, s’han convertit en un Bandini’s, on trobo aquella atenció càlida, de barri, bilingüe, que m’hi farà tornar si un dia soc per la zona.
No m’atreviria a dir que Bandini’s és un bar de vins perquè té una oferta àmplia de menjar. Aquell dia, que ni volem beure vi ni volem menjar massa, fem les gírgoles amb ruca, parmesà i vinagreta de balsàmic (12 €) que duen dues torrades. La combinació és bona, la vinagreta un punt dolça i m’hauria agradat trobar més bolet. Després, tres espàrrecs amb gamba, maionesa i ous de truita (17 €), els darrers de la temporada, però no per això de mala textura. La salsa amb maionesa i generosa en carn de gamba és un encert i el matís salí i vegetal de l’espàrrec fa que pensi a replicar la recepta a casa en algun moment.
Per acabar, unes unces de lluç amb salsa suprema, espinacs i pastanaga (21 €). A la carta parlen d’un lluç fregit i fregit és com arriba a taula, però també i inesperadament arrebossat amb galeta i no amb el clàssic arrebossat d’ou i farina que fa del lluç un mos suau, flonjo i addictiu, i que hi hauria escaigut més. I de postres, una ganache de mantega torrada sobre merenga i salsa de cafè (7 €), unes postres molt dolces que satisfaran els paladars més llépols. A l’Odile li va encantar.