Després de totes les expectatives posades en la reunió de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, ja s’ha reunit i s’ha obtingut ben poca cosa. Comencem per allò que s’ha aconseguit. Es posa en marxa el procés per arribar a gestionar des de l’Agència Tributària de Catalunya (la de la Generalitat) la part de l’IRPF que es regula des de legislació del Parlament de Catalunya. És una manera de recordar que l’AEAT (l’Agència Espanyola d’Administració Tributària) representa el titular de l’altra meitat de l’IRPF que es paga des de Catalunya. Hi ha un esforç, molt curós, perquè allò que s'ha pactat no pugui incomodar cap altra comunitat autònoma ni cap altre partit polític. Tant és així que la cridòria escandalitzada que ve de Madrid i del PP reacciona davant de la voluntat catalana, inclosa la d’ERC, però no davant del document signat. Dit d’altra manera, aquesta cridòria ni tan sols aprofita l’ocasió per riure's de la ingenuïtat catalana, a anys llum del càlcul i de l’expertesa negociadora basca.

L’acord és de mínims. Bona voluntat per posar en marxa un procés que no es vol que espanti ningú, ni les comunitats autònomes governades pels socialistes ni les governades pels populars. Si el govern Sánchez dura, podria ser que es poguessin millorar —accelerar— alguns elements, sempre que hi hagi bona voluntat per part de l’AEAT, o sigui, del Ministeri d’Hisenda. La ministra Montero no ha volgut estar present en un acord que la implica directament atès que el signen el Ministeri d’Hisenda (en representació del govern central) i el Departament d’Economia i Finances (en representació de la Generalitat). Aquesta absència no és un bon punt d’arrencada, i subratlla com de fràgils se senten tots els protagonistes. En darrera instància em puc imaginar que les converses tingudes a la reunió deuen haver tractat d’assegurar-se que cap de les parts implicades prengui mal. Des de la Generalitat devien garantir que l’estabilitat del govern de l’Estat era la seva principal preocupació, i des del Ministeri de Política Territorial, que era qui representava la ministra d’Hisenda, devien demanar comprensió pel mal moment que viu el cap del govern central.

Hi haurà, per totes bandes, molt discurs de cara a la galeria

Als despatxos d’ERC deuen estar molt neguitosos per decidir quina reacció tenir. Trencar la baralla, que els vindria de gust, saben que és un gest improductiu. Els arguments que poden posar damunt de la taula han de ser, em sembla, que la modèstia de les declaracions permet un desplegament ambiciós de la plantilla de l’ATC sense fer soroll. Aquest desplegament és indispensable per fer front a la capacitat de tramitació i d’inspecció que hauria de passar a les mans de la Generalitat. Cal contractar —i per mitjans lents com són unes oposicions— molts inspectors i molts tècnics superiors per poder gestionar l’IRPF de Catalunya. No hi són i cal aconseguir-los i preparar-los. Qualsevol pas en aquesta direcció donarà més musculatura a l’ATC. Es tracta de llocs molt qualificats i ben remunerats que poden atreure molt talent local que ha cursat estudis de Dret, d’Economia o de Ciències Polítiques i de l’Administració. És la part necessària i positiva.

Però segur que a Junts senten que els han servit en safata d’argent un posicionament més radical i més exigent on poden presentar-se com els veritables defensors de les reivindicacions i exigències catalanes. Tanmateix, és difícil pensar que es pugui anar molt més enllà amb un govern central tan fràgil. És veritat que l’acord signat necessita diverses passades legislatives per les Corts i el Senat abans de ser completament operatiu i que aquest camí és llarg. O sigui, tot pot empitjorar, però també poden haver-hi oportunitats de millora. Hi haurà, per totes bandes, molt discurs de cara a la galeria.

Per als altres socis del president Sánchez, l’acord desinfla qualsevol inflamació que pogués existir. Els possibles interessats a copiar el model ni ho voldran fer per raons d’oposició política ni ho enyoraran per ser la concessió petita. Això no exclou que no vulguin aprofitar-la en algun altre moment. En resum, i seguint la saviesa de les expressions clàssiques, molt soroll per a no res. O gairebé...

Albert Carreras és catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques a la Universitat Pompeu Fabra, director de l'ESCI-UPF i exsecretari d'Economia i Finances.