Molts mitjans de la tribu, inclòs aquest nostre digital, s’han fet ressò de l’entrada d’Eulàlia Reguant al seu negoci familiar, Mucius Cent, empresa propietària de pisos i locals de lloguer a Barcelona. L’antiga amazona cupaire hi ha irromput en condició d’apoderada, compartint la titularitat de l’ens amb els seus pares, per així fer-se càrrec d’una societat que —l’any 2024, l’últim consultable— obtingué uns ingressos de 534.000 pepinos (amb uns beneficis de 32.139 euros), tot plegat per la gestió d’un patrimoni que supera els 12 milions de naps i que —diuen les males llengües, ho desconec i en el fons tant me fot— consta d’un total de 35 béns immobles, un dels quals hauria estat llogat per la mateixa CUP. Suposo que la majoria dels companys han publicat aquesta informació per palesar el suposat cinisme de qui especula amb habitatges després d’haver lloat l’okupació, mentre blasmava la bombolla del totxo.

Entenc perfectament que hi hagi molta penya indignada amb aquesta aparent contradicció, gent que aprofitarà aquesta notícia per esmenar la plana moral de Reguant i d’una generació de líders que, malgrat les diferències ideològiques, tots comparteixen un tret diferencial; de la política, n’han sortit amb la bossa més plena. També comprenc que molts s’enutgin d’un fet que pot semblar nou, però que és més vell que el cagar a la gatzoneta; a saber, que l’esquerra catalana xupipgrogre ha exhibit molta més sang blava i recursos patrimonials que no pas allò que aquesta mateixa gent sempre ha definit com a burgesos provincians, pagesos nacionalistes o —en la versió actual— feixistes d’Aliança. Tot això pot ser veritat, però servidor -—que no té cap mena de ressentiment— celebra molt i molt que Reguant hagi entrat al negoci familiar; per la cura que en tindrà i perquè li servirà per reconsiderar el propi ideari.

En primer lloc, cal dir que —contra allò que sempre ha defensat la CUP— Eulàlia Reguant no és rica. Els milions d’euros que abans he citat poden semblar molts diners i el nombre de propietats certament important, però els beneficis de la societat immobiliària són certament minsos. Com Reguant sabrà a partir d’ara, la possessió de béns immobles també implica gestionar-los, mantenir-los operatius i pagar una quantitat indecentment pornogràfica d’impostos (l’adjectivo així perquè l’Estat li retallarà gran part dels seus beneficis a força de taxar les propietats llurs sense oferir-li cap servei a canvi, la qual cosa s’haurà de sumar a la quantitat d’impostos que ja han anat pagant els seus progenitors). També cal recordar, en segon lloc, i pel mateix motiu, que l’Eulàlia no serà una gran tenidora, sinó la receptora d’un patrimoni que els seus pares han pogut comprar currant de sol a sol.

L’Eulàlia descobrirà que, assumint part del patrimoni de la seva tribu, també aposta per la santa continuïtat del lligam entre els catalans i la pròpia terra

Per tot això que dic, és important que l’antiga líder cupaire entri a formar part del negoci familiar; també perquè descobrirà que, assumint part del patrimoni de la seva tribu, també aposta per la santa continuïtat del lligam entre els catalans i la pròpia terra. Descobrirà, en definitiva, que els seus pisos, locals, pàrquings i comerços no només són un tros de ciutat, sinó la metàfora viva de l’ambició nacional que ha tingut la seva gent. Suposo que part d’aquest patrimoni inclou el propi pis de l’Eixample, amb la qual cosa també celebro que, mercès a aquest pacte familiar-societari, l’Eulàlia pugui continuar tenint una genuïna preocupació pels drets socials dels pobres, però que l’exerceixi vivint al bell mig d’un dels millors barris del món. Car la gent de l’Eixample centre, Eulàlia (i encara més si som de la secta Can Colapi), caminem per sobre la resta, com si voléssim a dalt dels panots.

Avui, doncs, defenso l’Eulàlia Reguant del seu propi ideari i demano als catalans de pro (a saber, aquells que volem la pàtria plena, però sobretot rica!) que l’aplaudeixin sonorament. Cal disposar de polítics que —bo i manegant calés; de fet, mercès a manegar-los— tinguin més cura a l’hora de gastar els impostos de tots com Déu mana. Parlant d’impostos, estimada; espero que la cosa passi d’aquí a molt temps, però ves fent previsions i calaix, perquè els putos comunistes del Parlament et fotran una hòstia de successions i de societats que et deixaran tiesa. Sigui com sigui, que vagi molt bé la nova feina, empresària!