Al llarg de l’article defensaré coses de les quals, quan les dic a les tertúlies, alguns dels companys de taula discrepen i que em demanen que justifiqui. Per evitar-me aquesta feina, tot seguit poso una mica de context del moment en què m’he posat a escriure. Aquest matí (ahir per al lector) han prestat declaració a l’Audiència Nacional l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz. I a l’Audiència Provincial de Badajoz, l’advocat del germà del president espanyol, en el torn de qüestions prèvies. L’exministre declarava pel cas Kitchen: una presumpta operació parapolicial impulsada des del govern Rajoy per espiar la informació que tenia el tresorer del PP sobre la corrupció del PP i evitar que aquesta informació arribés a la justícia. L’advocat de David Sánchez declarava davant les acusacions de tràfic d’influències i prevaricació administrativa per un lloc de feina fet a mida a la Diputació de Badajoz. Ha dit que “no anar a treballar mai no ha sigut delicte a Espanya”. Aquest és el context. No cal que justifiqui per què penso que la corrupció és estructural a l’Estat espanyol. Ho és presumptament a la política, presumptament a la justícia —que és qui fa política— i també presumptament a la Corona.
La corrupció a Espanya és estructural i assumida com a mal menor per tothom. Per això, davant les noves acusacions de corrupció que afecten el PSOE i si aquestes haurien de suposar eleccions a Espanya, jo em decanto pel no. Almenys de moment. Per què? Perquè qui les hauria de convocar és l’autor d’un llibre que es diu Manual de resistència. I, sobretot, perquè tot i que gairebé tothom el vol mort, ningú té la clau per fer que això passi de manera ràpida. Estem entre el "susto o muerte". Els partits a l’esquerra del PSOE ja s’han posicionat. Fan molta cara d’enfadats, però ja han dit que l’alternativa a la corrupció del PSOE és la corrupció de la Gürtel i de la Kitchen. I que entre "susto o muerte" trien ensurt. També trien continuar formant part del govern d’Espanya, que altrament seria impossible. Però això no ho diuen. Molts interpel·len Junts i el PNB. La legislatura està morta? D'acord, però per què s’haurien de suïcidar ells? També trien ensurt. El PP tampoc opta per presentar una moció de censura. Ni que sigui instrumental. Tindria susto, perquè Feijóo no sortiria ben parat del debat, i també muerte, ja que no prosperaria. Per tant, millor esperar mentre el PSOE es rosteix.
Malgrat que gairebé tothom vol el PSOE mort, ningú té la clau per fer que això passi de manera ràpida
I el PSOE, què farà? Doncs mirar de resistir com sigui. I esperar que aquest any que falta per a la data de les eleccions les coses puguin millorar. Tot i que, de moment, no es descarta que encara puguin empitjorar més. Però el temps és or. Malgrat que a la llarga es demostri que haver convocat eleccions amb anterioritat hauria estat més profitós per a qui havia de prendre la decisió, gairebé mai no s’avancen unes eleccions si saps que el més segur és que les perdis. Governar per resistir. Per tant, si tothom sembla que, per ara, opta per susto, a qui li toca muerte? Doncs a la democràcia, a l’estat de dret. I segurament a l’economia, si es consolida que Espanya no reuneix els estàndards democràtics que hauria de complir. No hi ha ningú a l’Estat espanyol disposat a aixecar la bandera de la no corrupció? No hi ha ningú disposat a dir alt i clar que en una democràcia no es pot donar per feta la corrupció? Ningú dirà que el que ha de morir és el sistema corrupte del 78? Els partits tenen ideals, però sobretot interessos. Des de l’independentisme català i basc això es deu estar valorant bé, suposo. Però caldria que es defineixi clarament què és susto i què és muerte per assegurar-nos que no ens estiguem equivocant.