Sí, sí, mostres la teva llar perfecta a Instagram, però a mi, personalment, em fas molta pena. Ets a la gàbia d’or. Si en surts, perdràs tots els privilegis. Tranquil·la, no et jutjo: jo també hi he estat. Molt idíl·lic tot, però a costa de sexe oral sense retorn. Ara no ho tornaries a fer. Continuaries treballant, perquè saps que, si no, el teu temps ja no té gens d'importància. Que el que no té preu no es valora. Si fai la mamma, fai la mamma. Beus una copa de més per oblidar-te dels teus somnis, perquè estàs vivint els d’ell: els teus s’han convertit en el malson del dia de la marmota. Que fàcil que és seguir triomfant a la feina quan tens una personal assistant 24 hores a casa que et cuida els fills i et fa brillar! Et cau malament tothom perquè no t’aguantes ni a tu mateixa. Tant anar de fidel esposa, mare sacrificada, nora entregada, cunyada amable, bona filla, amiga incondicional i ara ets víctima de tots aquests rols que t’han robat l'essència. Com una cariàtide deixes a part les emocions i, sobretot, la ràbia, perquè és un sentiment que obliga al canvi. T’han ensenyat a ser bona nena i a no queixar-te. Malgrat que això signifiqui dir no a la teva autenticitat. Et creus que tens una millor vida que les altres pels llocs de vacances i les bosses de mà de marca que llueixes. Si sabessin que encara que tinguis servei, la criada de casa teva seràs sempre tu! Que ja no ets propietària del teu temps! Si està amb una de vint anys més jove, ja quasi t'és igual. La teva autoestima està tan per terra que has après a quedar-te sorda, muda i cega. Immobilitzada, lligada, presonera. A posar sempre l’altra galta, que no es vegi la llàgrima que cau per la pell vermella. Estimada signora Z, només es viu una vegada i sento dir-te que no donen cap premi per ser una matada. La màxima gelosia la tens tu cap a tu mateixa: aquesta vida ideal que és mentida. Somrius a la foto perquè ningú (menys Dulceida) se’n fa una plorant. Aguanta, aguanta pel bé de la família, et diuen els familiars catòlics que tant t’estimen fins a acabar sent l’ombra del que eres. Cada vegada et vas quedant amb menys veu (i no per afonia crònica) i vas més geperuda (de carregar-t’ho tot a l’esquena). Mentre et vas apagant fins que a l’epitafi posi allò de “devota esposa”. Com faràs que la teva filla es valori? Som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res, dictamina Umberto Eco. Com faràs que el teu fill sigui un pare corresponsable i un marit amorós si només ha vist un modus operandi feudal? No converteixis els nens en cadenes, han de ser l’impuls de la teva valentia.
No puc enviar aquesta carta. Segurament, perquè ella mateixa s’identificarà en llegir-ho o, simplement, perquè és el meu jo del passat. Segurament, la cosa més feminista que he fet a la vida, per molt malament que soni, ha estat separar-me. Demostrar als meus fills, com es diu en el Club de las Malas Madres, que no has de renunciar ni a la teva professió, ni a la teva maternitat, ni a la teva felicitat. Molts cops, en nom de l’amor romàntic, ens destrossem la vida. Perquè la felicitat d’una dona també és important. Ho saben bé els criminals de guerra i ho podeu llegir a Matrioxques de Marta Carnicero. Violar les dones és matar-les en vida: la manera més fàcil d’enfonsar la societat i de continuar el patriarcat. La nostra salut mental és important. L’Ada Parellada n’ha parlat en la seva última entrevista. La divulgadora de cuina segueix defensant el món del vi i la seva importància econòmica a la taula, però ens explica la seva decisió personal de no beure. A les xarxes esclata la guerra: la secta dels bons vivants contra les ecofeminazis. Miro el correu i un follower em demana si a la botiga tenim un vi que es diu “Putes Féministes” d’Alsàcia. No, no al Celler de Gelida no venem les coses que no hem tastat i que no mariden amb la nostra consciència.
Aquest article no vol ser un gemec, és un crit a l'esperança que s’aconsegueix lluitant i alçant la veu
Jo abans de ser mare tampoc era tan feminista. Em pensava que no n'hi havia per a tant. Som descendents d’Eva, la pecadora, la capritxosa. Som unes manipuladores, histèriques, exagerades, superficials, interessades i mentideres per naturalesa. Fins que ens maten i llavors és quan ens fan cas i la llei pot fer alguna cosa per nosaltres. Aquests senyors Z són els mateixos que tenien molts cellers i ara es posen un sou mileurista, els senyors Z que s’ajuden en manada amb els millors advocats i els que et segueixen fent mal a través dels nens i continuen vivint la seva vida sobrecarregant la de les altres amants. Els reconeixeràs perquè sempre busquen les dones més sensibles, les de menys edat, les més vulnerables per poder dissenyar-les a mida. Rics en narcisisme, pobres en empatia, no segueixen cap ordre moral, ni cap sentència i juguen a emportar-se els fills amb furgoneta o no tornar-te el passaport per seguir ensenyant les dents al més pur estil mafiós italià. He vist No estás sola a Netflix. No ho estàs per la sororitat, però és com quan estàs en un quiròfan. El mal tràngol i el temps d’espera són eterns i solitaris. La justícia tardana és també una forma d’injustícia. Sola i borratxa vols arribar a casa?
Estimada signora Z, no et conformis a ser la veu en off d’un documental. Pots reconduir i conduir la teva vida. No és només el hashtag #cuéntalo. És entendre com és que tenint-ho aparentment tot, li has perdut el gust a la vida. Un dels millors consells me’ls va donar la dissenyadora Isabel de Pedro: “Segueix treballant encara que et costi diners”. Hi havia una època durant la criança dels nens que no em sortien els números, i volia deixar la meva passió, que és la meva professió. Sort que no ho vaig fer. I més quan estava presentant un acte a fora i algú et preguntava, just abans de sortir a escena, on eren els teus fills. Perquè ara mateix, senyora Z, estaries cuinant pasta a la Toscana, i això que el gluten et senta fatal. Donant enveja d’una suposada dolce vita i tenint una brutal gelosia de les que el seu temps, el seu somriure, el seu talent i el seu amor són valorats. I aquest article no vol ser un gemec, és un crit a l'esperança que s’aconsegueix lluitant i alçant la veu.
Bon Dia de la Dona Treballadora i de la que no ho és amb nòmina, perquè penca igual o més que totes i sense recompensa. Sí, i també per a la signora Z. Perquè, com deia Oscar Wilde, “la vida és massa curta per beure vins dolents”.