No parlen de revenges, però tampoc de perdons, perquè la història recent del socialisme mai ha estat una història d'amor sinó d'odis. El passat els fa mal i els supera. A tots. L'oblit seria l'única revenja i l'únic perdó, però ara arriba el president del govern espanyol, el candidat Pedro Sánchez, i ho recorda tot. A la seva manera. La seva veritat no és la veritat absoluta. En alguns passatges ni tan sols no és aproximada. Alguns s'han sentit al·ludits i alguns d'assenyalats, per això hi haurà, segur, qui salti a l'arena per rebatre el que s'ha explicat.

Manual de resistencia, el llibre que Irene Lozano ha escrit per a Sánchez, és un text lligat a una estratègia, la d'engrandir el relat èpic d'un president del govern i un secretari general del PSOE que va desafiar a uns i altres i va canviar per sempre el curs de la socialdemocràcia a Espanya. En el terreny polític i en l'orgànic.

Com a mostra del que arriba i el que pretén, n'hi ha prou que llegeixin la ressenya de la portada: "Mai una moció de censura ha triomfat a Espanya"; "és impossible guanyar unes de primàries a l'aparell d'un partit"; "aquí ningú no dimiteix per ser fidel a la seva palabra"… Un rere l'altre, els llocs comuns de la nostra vida política han estat enderrocats per un home: Pedro Sánchez.

I ho explica ara, en plena campanya electoral, i sense tenir tots els detalls que van moure els seus antecessors o correligionaris a fer el que van fer abans que ell fos per primera vegada secretari general del partit: la dimissió de Rubalcaba; els motius que van portar Susana Díaz a donar suport a Sánchez com a candidat davant Eduardo Madina; el perquè i qui coneixia la decisió de l'exdiputat basc sobre "un militant un vot"…

La història recent del socialisme mai ha estat una història d'amor sinó d'odis. El passat els fa mal i els supera

Tants i tants relats que durant mesos van obrir les pàgines de tots els diaris i, en especial, el de la renúncia d'Alfredo Pérez Rubalcaba com a secretari general del PSOE després de les eleccions europees del 2014, que Sánchez atribueix amb escàs coneixement a la pressió exercida per Susana Díaz, sobre el llavors líder dels socialistes. La versió durant anys la va alimentar i va difondre per totes les redaccions la mateixa expresidenta de la Junta, i avui torna a les pàgines del llibre del president del govern espanyol, encara que res no va ser com s'explica.

Ni a Díaz li interessava la marxa de Rubalcaba en aquell moment ni ell se'n va anar perquè ella l'hi demanés ni pel pírric resultat del PSOE en unes europees, sinó perquè ja coneixia des de feia unes setmanes la decisió de Joan Carles I d'abdicar en favor de Felip VI i temia veure's enmig d'un debat entre la decidida aposta de renovació de la monarquia i la resistència al canvi d'un líder que ja tenia un peu fora perquè tots sabien dins i fora del PSOE, menys pel que sembla Sánchez, que Rubalcaba no tenia cap intenció de repetir com a candidat a les generals.

Així va ser la història mai no explicada pel dimissionari i versionada tantes vegades com ell va deixar que es donés pàbul que Díaz va ser l'única causant de la seva marxa. És el que té que un hagi evitat sempre entrar en els veritables motius del seu últim acte en la vida política, d'altres aprofitin per penjar-se galons que no els corresponen i Sánchez no hagi preguntat mai al seu antecessor per l'episodi. Ni tan sols quan va decidir portar-lo a les pàgines d'un llibre, del qual el més comentat el dia que va sortir a la venda va ser la confessió de l'autor que la seva primera decisió com a president del govern espanyol va ser canviar el matalàs del llit de matrimoni del palau de La Moncloa. Així són les coses...