L'Església Catòlica aborda en l'actualitat el tema socialment més difícil de la seva mil·lenària existència, els abusos sexuals a menors que alguns dels seus membres han dut a terme durant anys i respecte dels quals en el present brega la institució amb l'informe del Defensor del Poble que, basat en una minienquesta de 8.000 persones, extrapola el resultat per dir que a Espanya aquest tipus d'aberració va ser comesa per personal religiós sobre més de quatre-centes mil víctimes.

En aquest com en tants altres temes tan difícils intentar posar un "però" sol entendre's com una justificació dels fets i, tanmateix, ho faré, perquè crec que és de justícia. L'altre dia en un dinar vaig coincidir amb dues persones en les respectives escoles religioses de les quals s'havia identificat dos pederastes. Ni l'un ni l'altre no havien estat víctimes de l'abusador, ni havien pogut intuir la circumstància. També participava en el dinar una persona que havia estat "escolanet" en una parròquia. Tampoc no va saber mai de tals casos. Al contrari, la constant era l'ajuda i el suport per part dels religiosos que allà exercien les seves tasques. Evidentment, això no nega l'existència del pederasta, ni la seva acció execrable, però sí en tot cas l'afirmació que podria desplegar les seves malifetes sobre tots els alumnes a càrrec seu. Aquesta és la línia sobre la qual pivota l'argumentació de la Conferència Episcopal.

Amb una petició de perdó per davant, l'Església ha negat les afirmacions de l'informe, que, com ha dit el cardenal Omella, es manifesta enormement esbiaixat. I és així perquè ni tots els capellans són pederastes, ni tots els pederastes són capellans; més encara, la realitat és que la immensa majoria dels capellans no són pederastes i la major part dels pederastes tenen nul·la relació amb el clergat. La trista constatació és que la pederàstia deriva d'una relació de poder mediatitzada pel sexe i exercida de forma patològica sobre el menor vulnerable, de manera que mestres, entrenadors esportius, treballadors socials, fins i tot metges i sobretot familiars en qui es presenti aquesta desviació són els subjectes actius. D'altra banda, només aquells menors en situació indefensa, per la seva timidesa evident o per la seva debilitat emocional, acaben sent l'objecte de l'abús, sabent, com sap l'abusador, que la víctima callarà per vergonya, o per la sospita de no ser cregut o per haver constatat la connivència de l'entorn amb l'abusador. Per això el major i el pitjor percentatge d'aquest tipus de situacions ocorren en l'àmbit familiar, aquest en el qual sembla impossible el fet o en el qual la mare o el pare justifiquen per por o per descomptat amor la conducta que han descobert en la seva parella.

És constatable la intenció d'una certa acció política de recordar només l'humanament reprovable en les institucions que volen abatre. No saben que malgrat els seus múltiples defectes, caigudes i pecats, l'Església és el que és malgrat la nostra humanitat, amb un designi que l'acompanya i l'eleva sobre les misèries dels que formem part d'Ella. El mandat originari ho va fer Jesús sobre qui ho va negar... Cada religiós pederasta ho ha negat també, però tan cert com això és que, malgrat tots els seus enemics, interns i externs, l'Església i el seu encàrrec prevaldran fins i tot en favor dels qui pretenen eliminar-la.