Taula de diàleg i negociació? Mandanga. Indults? Mandanga. Derogació sedició? Mandanga. Reforma malversació? Mandanga. I així tot, tant si s’ha tractat de guanyar presència del català en el món de l’audiovisual com de pugnar per prendre el control de Rodalies, mandanga, mandanga i mandanga. I els seus protagonistes, mandingues.
Si fins a la data, tot ha estat mandanga, tot el que transcorri pel mateix camí, lògicament, també hauria de ser mandanga. Català al Congrés. Algun dia —potser— català al Parlament Europeu. Comissions investigació. I, finalment, amnistia —si és que de debò es consuma un acord en aquest sentit—. I el que pugui venir en la línia de seguir plantejant el referèndum com a irrenunciable. Tot mandanga.
No és fàcil sortir del cercle viciós en què t’has endinsat per desvirtuar amb tota mena d’improperis allò que es negociava i pactava, i que no sembli ara que tot era una impostura de la pitjor mena
De fet, és bastant més coherent mantenir que tot és mandanga que no pas pretendre que si els protagonistes en són uns, és mandanga i que, en canvi, quan qui s’erigeix en protagonista absolut és un altre, aleshores pretendre que estem davant una jugadamestra. Perquè se’t veu el llautó d’una hora lluny.
Aquí rau una de les dificultats de l'acord que desitja el president legítim. O si més no això ha traslladat a toca cuca fera. Com explicar que havent declarat anatema asseure’s i dialogar, havent dit i repetit que a Madrid s’hi anava a desestabilitzar i que investir un president era pecaminós, ara com justifiques seguir pel mateix viarany? Només —i aquí rau la gran diferència— essent-ne protagonista i reclamant tots els focus.
No és fàcil sortir del cercle viciós en què t’has endinsat per desvirtuar amb tota mena d’improperis allò que es negociava i pactava, i que no sembli ara que tot era una impostura de la pitjor mena. Es necessita coratge. Sens dubte.
El cert és que hi ha una enorme possibilitat d’obtenir una més que sucosa dosi de mandanga en aquesta legislatura. I aquesta possibilitat existeix perquè Pedro Sánchez depèn més que mai de l’independentisme perquè ara ja no té la possibilitat de recórrer a Ciutadans com a alternativa. I perquè ara —i es diu poc— no hi haurà l’altra gran família de l’independentisme posant bastons a les rodes tothora per ridiculitzar i diluir la mandanga.
Clar que es pot continuar rebutjant categòricament la mandanga i esquinçant-se les vestidures per veure si així en traiem algun diputat més. Per no passar per un mandinga després de tot el que has sembrat. I en lloc de mandanga, seguir amb la patxanga.