Conec un senyor ben situat, que es mira el món i Barcelona des d’una posició agraïda, que darrerament em diu, cada cop que ens truquem per una cosa o altra:
—Escolta, m’estic llegint el llibre del Jordi Amat i a mi m’agrada. Tu creus que em farà mal llegir-lo?
Com que acompanya el comentari amb una rialleta típica del país, que té matisos d’ironia i sentiment de culpa, no em fa res d’entretenir-me amb el tema.
És normal —li dic— que t’agradi el llibre de l’Amat. De fet, tampoc no hi ha cap alternativa millor dins del ventall de temes de conversa que avui es poden treure a TV3 o a Catalunya Ràdio. Quan hi ha més voluntat de poder que no pas projecte polític, l’opinió pública tendeix a relliscar cap al sentimentalisme i la pornografia.
Tot i que alguns clients del Via Veneto són de seguir la COPE i l’ABC, el que marca l’agenda en les sobretaules del país són els mitjans públics de la Generalitat, el diari Ara i els megàfons del comte de Godó, inclosos. En l’època del tripartit, els convergents eren els que parlaven més intensament dels llibres de Javier Cercas.
Com més acorralats ens sentim, més avall buscarem motius per mantenir viva la curiositat. Com més ens costi d’imaginar un món millor, més addictes ens tornarem als monstres i menys creurem en els àngels i en el poder de les coses boniques. L’Amat fa companyia a molta gent perquè molta gent veu Catalunya com l’Amat veu l’Alfons Quintà, com un monstre sense redempció, condemnat a cremar eternament com una teia.
Com més ens costi d’imaginar un món millor, més addictes ens tornarem als monstres i menys creurem en els àngels i en el poder de les coses boniques
El país es troba en una situació que recorda la davallada de fa un segle fins a la Guerra Civil i el franquisme. Josep Pla no va tancar El quadern gris l’any 1919 per un caprici matemàtic. Va tancar el llibre en el moment que va considerar que les elits de Barcelona havien abandonat el país a la seva sort i havien començat a gastar-se els diners en drogues i prostitutes.
Les classes dirigents de Barcelona cada vegada hauran de caure més baix per defensar la seva posició davant de París i de Madrid, sense prendre riscos. Barcelona ho tenia tot per ser la perla del Mediterrani. Però mentre els nois de l’Ara i de La Vanguardia es fumaven els llibres de Cercas, la globalització consumia les oportunitats de Catalunya de reformar Espanya amb la independència.
Ara també estem perdent el temps, però suposo que arrosseguem tanta feina endarrerida que passarem per tots els estadis de la putrefacció abans no tornem a rebotar cap a la superfície. Barcelona no pintarà res en una Europa de cultura xinesa, per més que la seva classe dirigent s’obri de cames i per més petites que siguin les figures i els temes de conversa que promogui.
L’Amat és un bon erudit i els erudits serveixen per ordenar les biblioteques i els arxius, més que no pas per fer de policies o poetes. Amat ha escrit un llibre de Quintà pel mateix motiu que Toni Soler busca la seva profunditat en la mort i la vellesa o que d’altres barregen les carmanyoles de verdura amb la política. En el seu moment una part del país ja es va entendrir amb la boina de Pla, amb la vanitat histèrica de Josep Benet o amb l’atac de cor de Trias Fargas.
Quan les paraules no es fan servir per defensar una història personal i col·lectiva, enverinen de complex i de feblesa tot allò que toquen. A la cultura s’hi ha d’arribar follat, és a dir, després d’haver après a perdre, quan ja no tens res per fer-te perdonar. Si no, t’acaba fascinant qualsevol cosa i l’únic rastre que deixen els llibres és la marca de la malaltia. Ben bé com si fossin un xarampió d’aquells d’abans.