Recordo haver llegit en un llibre que els pares em van comprar per Nadal, que un dels supervivents del Titanic va declarar que no s’havia pres seriosament el naufragi fins que no va veure els pobres al menjador de primera classe. La importància que Podemos i ERC han agafat els darrers mesos en la política espanyola m’hi fa pensar sovint.

Sánchez necessita Podemos perquè el PSOE no sembli el PP. Podemos necessita el PSOE per no acabar empestat com Ciutadans. Pel que fa a ERC, després dels numerets de Rufián i de Pere Aragonès, necessita mantenir viva la il·lusió que treballa per l’estabilitat d’Espanya i per la independència a la vegada, si no vol començar a rebre bufetades de tot arreu.

Potser per ajudar a la causa, Francesc Marc Álvaro assegurava ahir que Junqueras està en unes condicions immillorables per fer de Bismark d’Espanya i de Bolívar de Catalunya. L’autor de Per què hem guanyat troba que la presó situa Junqueras en una posició avantatjosa respecte de Francesc Cambó i el president Pujol per practicar el doble patriotisme. Escrit en clau satírica l’article de Marc Álvaro hauria sigut una genialitat.

El pont aeri va boig per investir Sánchez, i Jordi Juan també explicava ahir amb un entusiasme de venedor ambulant que ERC té “una grandíssima oportunitat”, però que no pot perdre temps perquè la situació és inestable. Per argumentar-ho recordava que l’excap de l’Exèrcit de Terra, el mallorquí Fulgenci Coll, ja ha demanat als “poders de l’Estat” que impedeixin l’acord i estudiïn processar Sánchez per atemptar contra la seguretat nacional.

Ara és quan es veu millor la trista i tremenda feina que la violència d’ETA va fer amb la societat espanyola, obligant els seus polítics a defensar a tort i a dret les virtuts de la democràcia i del pacifisme. Encara hi ha articulistes que recorden, en clau d’amenaça, que el nacionalisme porta morts, i catalans que senten plaer de pertànyer a un poble perseguit. Però el marc ja està instal·lat, per això Mayor Oreja i Aznar diuen que l’independentisme és ETA.

Ara mateix, el que convindria a la unitat d’Espanya seria un bon cop d’estat, si pot ser abans que els polítics valencians i mallorquins comencin a acostar-se a Catalunya, i Junqueras torni a decebre el Bernabéu. Per sort, els militars han perdut el prestigi popular i les connexions amb el poder local i internacional que preservaven fa mig segle. Sense Fulgencis, votar Vox és com donar una pistola d’aigua a un lladre per atracar un banc.

S'ha dit que el Titanic estava destinat a naufragar perquè tothom donava per segur que era insubmergible. Espanya va entrar a la democràcia tan refiada i convençuda de la doctrina franquista que s’ha permès negar l’existència de la nació catalana durant més de 40 anys. El discurs del Rei va fer creure als espanyols que el Titanic havia esquivat l’iceberg català pels pèls i que un tros d’aigua autonòmica congelada no era una amenaça seriosa perquè “el Estado es muy fuerte".

Dos anys després, fins i tot els discursos anticatalans que anaven tan bé per guanyar vots s’han convertit en un perillós element de divisió entre els partits de Madrid i en el principal obstacle per a la governabilitat d’Espanya. Lligant la independència a la seva llibertat, Junqueras està bullint els espanyols al bany maria, però alhora fa números per convertir-se en màrtir. És difícil que la justícia espanyola faci en quatre dies el que no ha fet en 500 anys, però també és improbable que Catalunya trobi en un tres i no res líders capaços d’elevar-la per damunt de la seva mentalitat esclavitzada.