Tu no ho saps, però suposo que ja t’ho imagines. Durant els dos mesos curts que va durar la teva lluita vaig venir a casa teva cada dia. Esmorzava o dinava a la teva cuina, igual que sempre. Recordava trossos de converses i la teva vivacitat quan em parlaves dels afers de la família. Escrivia al meu despatx, tot i que no pogués venir a fer-te la punyeta o arrencar-te un adjectiu brillant quan l’article no em sortia.
De tant en tant, m’alçava com si em faltés l’aire i passejava pel teu pis. Pensava que quan algú se’n va, sembla que les seves coses prenguin vida. És com si l’ànima busqués un refugi en els objectes que ha estimat abans de tornar a fondre’s amb el món o repartir-se entre les persones que li han fet companyia. No em va fer l’efecte que fos només jo el que et buscava en els teus quadres, els teus llibres, els teus mobles, en les teves antiguitats.
Fins que no vas marxar no vaig gosar fer cap fotografia de la casa per fixar-la en el record. Llavors ja sabia que la vibració literària o sobrenatural que les teves coses van agafar aquells dies venia de l’ordre que havies creat. No eren només els records que trobava en cada cambra i en cada racó bonic, perfectament pensat, del pis. Era el teu ordre ―tan sòlid i exquisit― el que em bressolava a mesura que m’endinsava en la teva vida, en la nostra vida.
Aquests dies he recordat situacions que ni tan sols no he viscut i he acabat d’entendre comentaris i diàlegs que fins ara només havia comprès a mitges. He entès de cor l’esforç que vas haver de fer per poder alçar un entorn que ens protegís de la xavacaneria, m’he adonat de l’alegria natural i el coratge instintiu que ens ha donat el fet de poder créixer en un context tan bell, no només tan ple d’amor sinó també de coses boniques.
Els jueus es van acostumar a viatjar lleugers perquè no tenien pàtria. Tu vas omplir-nos la vida de detalls perquè tenies l’esperança de deixar-nos un país que ens protegís com no t’havia protegit a tu, a més d’una família. Tota sola vas alçar el món dels avis de les runes i li vas tornar l’estil i la categoria. De vegades em pregunto si l’esforç per apujar el llistó no t’ha costat la vida, si finalment no vas quedar atrapada sota el pes de la teva sensibilitat, majestuosa i incompresa com un cigne, quan el pare va passar.
No és cap retret, tots morirem d’algun excés i és molt millor morir d’una èpica que sigui sòlida que no pas de fumar o de salvar foques. Aviat les teves coses formaran part d’un altre ordre i, fins i tot en alguns casos, cauran en mans de desconeguts. No tinc cap pressa per desfer-me'n, ni m’hi penso aferrar. Només miro de donar-los temps perquè m’acabin d’explicar bé la teva història ―i perquè el buit faci l’espai que necessito per poder fer-la encara més meva.
No sé fins a quin punt els objectes són capaços d’existir per ells mateixos, com en les novel·les d’alguns escriptors, però és evident que poden despertar-te la memòria i orientar-te, si te’ls saps mirar i no tens por del que et diran. A través de les teves coses encara puc sentir físicament la delicadesa amb la qual ens estimaves, fins i tot ara que quan passejo pel teu pis ja quasi bé només hi veig allò que hi ha.
La insospitada intensitat que va agafar el teu ordre màgic s’ha anat esvaint, des que et van recollir els àngels. Darrerament, et veig aparèixer més darrere les virtuts i els defectes de les meves tres germanes, com si el teu record emfatitzés parts soterrades de la seva personalitat. Això també em diu que aquest serà segurament uns dels darrers articles que escriuré en aquest magnífic pis i aquest despatx.
Total, tu tampoc no hi entraràs per interrompre’m, ni jo en sortiré per agafar-te per sorpresa i fer-te bromes i fotos divertides amb el mòbil, d’amagat.