Les coses més importants que he fet o que he après han sortit de la meva necessitat de treure’m de sobre les pors que de petit vaig heretar dels grans sense voler. Hi he pensat aquests dies mentre veia com els nanos s’estomacaven amb la policia. Em sembla que no miren pas de fer la independència, sinó que sobretot miren de salvar-se de la porqueria d’educació que han rebut. 

A Catalunya t’eduquen per ser un xai o una hiena, és a dir, per viure sota el signe de la por, en les zones més sòrdides i vulnerables de la cadena tròfica. N’hi ha prou de resseguir la trajectòria de les vedets del procés per entendre per què els nois surten al carrer a jugar-se el físic. Qui voldria ser, de gran, com Mas, com Junqueras, o com Iceta, o com cap dels referents artístics o intel·lectuals que promociona TV3?

Peter Pan no madurava perquè en el país de fantasia on vivia no trobava referents i no volia convertir-se en un pirata. Si rasques en la superfície de les persones de seguida veus que tothom porta, guardada més o menys endins, una idea ambiciosa d’ell mateix. Aquesta idea, a Catalunya, a la gent se li malmet de pressa perquè tot conspira per escarnir o moralitzar els anhels de grandesa i transcendència.

Les noies són educades en la por de ser menystingudes i fins i tot violades; els homes aprenen des de ben petits a sentir-se culpables dels instints. El pensament es passa per un filtre d’interessos que adultera les idees bones i promou visions del món artificials i contraintuïtives, que amb prou feines serveixen per mantenir les aparences una estona. A Catalunya, més que viure, les persones sobreviuen i encara, a sobre, tothom dona lliçons de felicitat.

Els nois, doncs, van a les barricades per mirar de no tornar-se addictes a les pors i a les derrotes dels seus pares i els seus avis. No només es revolten contra Espanya. Em sembla que també fan la guerra contra la part d’ells mateixos que no ha superat la Catalunya del llacet. No són nihilistes, com creuen alguns filòsofs, ni té cap importància si en sortirà res d’aprofitable a nivell polític, de la seva lluita coratjosa.

És possible que alguns es desenganyin de la política, com molts dels meus amics de joventut que cridaven Nicaragua Sandinista i em deien burgès. Però les tanganes dels darrers dies no seran del tot estèrils. Hi haurà nois que en trauran l’impuls que necessiten per desfer-se de les limitacions que ens intenten imposar els xarlatans que treballen per Espanya i per entendre que les pors que no ataquen el cos acaben atacant la intel·ligència. 

Al capdavall, si hi ha tants catalans que se senten molt més a prop dels nois que de la policia és perquè tothom pot intuir que hi ha un món, més real i més civilitzat, en el qual és molt pitjor ser Artur Mas que no pas perdre un ull o un testicle lluitant pel teu país i la teva idea de justícia.