La síntesi més punyent del darrer capítol de Joc de trons la va publicar el Miquel Bonet a Twitter, el mateix dilluns: “No s’havia explicat tan bé l’ocàs d’Europa des d’allò de Wagner”. Realment, el triomf dels antiherois, dels esguerrats i de les dones masculinitzades va donar un color sobtat de decadència i d’estancament a una sèrie que semblava que havia nascut per esbandir fantasmes i marcar un canvi d’època.  

Les darreres imatges de King’s Landing em van recordar el Consell de la Transició Nacional dels millors temps del processisme. També detecto certa catalanor en l’emprenyada que han agafat els seguidors de la sèrie. Els guionistes de Joc de trons havien estat acusats de celebrar el cinisme, les violacions i els banys de sang, però ja feia més d’una temporada que la sèrie donava senyals d’estar-se tornant conservadora i cursi. 

La paradoxa del malestar que ha generat el darrer capítol és que, a diferència dels primers, està escrit a la mesura exacta del seu públic. Manuel Jabois, que és un escriptor enginyós, deia que els finals no agraden mai perquè les coses que ens agraden volem que durin sempre. Però els finals també són arriscats perquè no existeixen a la vida. Els finals obliguen el narrador a crear una vida nova del no-res per poder combatre l’oblit i fixar el seu relat d’una manera que no es mori en el seu artifici. 

Igual que la declaració d’independència del 27 d’octubre, el final de Joc de trons ha emprenyat els seguidors perquè els ha recordat que, de moment, no hi ha ningú capaç d’imaginar un món més atractiu que el món en el qual viuen. La manca de creativitat dels guionistes, i potser la seva por de trencar algun plat de més, ha indignat una audiència que esperava trobar en aquesta sèrie inspiració i força moral per superar el clima de crisi. 

El discurs final del nan sobre la força invencible dels relats hauria sonat fresc fa dues dècades, quan la postmodernitat generava optimisme a Europa. Avui ja sabem que abusar de les bones històries engendra líders populistes i carnavals putrefactes com el que vivim a Catalunya. La coronació de Bran Stark, un rei paraplègic que encarna la memòria dels Set regnes, va matar l’imaginari èpic de la sèrie i el va portar al món de 1945, traumatitzat per la bomba atòmica i els camps nazis.

Com deia un articulista de Cadis, hauria estat millor que el drac hagués intentat venjar Daenerys socarrimant Jon Snow i que l’heroi hagués sortit de les flames transformat en una mena de Sant Jordi. Fins i tot una solució obertament irracional hauria resultat més catàrtica que no pas convertir el drac en una mena de bèstia solitària i melancòlica, com el d’aquella cançó infantil que diu que Paf era un drac màgic. 

El món que el drac deixa enrere quan marxa volant amb el cadàver de la reina és un museu de la rendició. L’exèrcit d’eunucs es retira a una illa paradisíaca per organitzar una democràcia tàntrica i sense fills. Les dones més intel·ligents renuncien al sexe i a la maternitat per poder tenir una mica de poder. Els millors homes es refugien en els seus petits vicis i els que no tenen vicis, com el noi gros del mur, és perquè ni tan sols tenen força per gaudir-los.  

Els únics personatges preparats per defensar alguna cosa més gran que ells, Jon Snow i la seva germana, marxen a explorar d’altres mons. Els escriptors espanyols són tan quixotescos que de seguida van pensar en Cristòfor Colom quan van veure Ayra Stark traient pit a la proa d’un vaixell. Jo, que sé que Colom era català i que he vist Crazy Asian Rich, me la vaig imaginar obrint-se pas en un món emergent com el xinès. El Westeros que deixa enrere només es pot anar momificant en un present continu com l’Antic Egipte, com el vell imperi Hispànic, com Europa.