L’element més angoixant del circ que ha muntat el bitxet groc de Wuhan és la importància decisiva que ha agafat la buidor dels nostres polítics. El 23 de febrer teníem menys casos que Itàlia i Alemanya. El 10 de març —dos dies després de les manifestacions feministes—, vaig organitzar la primera classe per internet mentre Torra i els seus consellers encara feien càlculs electorals.

Des d’aleshores, escoltar els polítics ha sigut com anar a tota castanya en el cotxe d’un borratxo que et va explicant sopars de duro. Espantats per la violència del segle XX, hem tret importància a la política i l’hem omplert de gestors i de buròcrates. Ara que voldríem tenir líders, tenim una colla de titelles sense poder, ni autoritat, ni cap idea pròpia del món i de les coses.

Si no haguéssim devaluat tant la democràcia, el model xinès no ens semblaria una alternativa. Si tinguéssim un mínim de respecte a la llibertat, hauríem preguntat pels testos, les mascaretes i els respiradors, abans de posar-nos a discutir sobre el confinament i la unitat d’Espanya. Torra i Sánchez només intenten salvar el dia, mentre que la pulsió de l’Estat és fer neteja de pensionistes.

Vivim el final d’un procés llarguíssim de degradació de la democràcia. Si Torra i Sánchez tenen alguna cosa en comú és que han estat elevats per la seva profunda banalitat. Sembla una venjança de la història que el terrabastall més greu que hem patit des de la Guerra Civil ens hagi deixat en mans de dos productes tan refinats de la Transició. Ara que l’Ibex-35 havia aconseguit neutralitzar la política, Madrid viuria en un mon ideal si no fos que el virus li ha enfonsat l’economia.

Una vegada quedi clar que la Unió Europa no existeix, no serà només el bitxet groc que s’acarnissarà amb Espanya. A mesura que la situació empitjori, els mercats internacionals s’ompliran de carronyers. Les democràcies que remenen les cireres, Alemanya, Gran Bretanya i els Estats Units, miraran d’aprofitar la situació per controlar i saquejar l’Estat, i els castellans es tornaran a abraçar als francesos per retenir sobirania.

S’acosta una onada centralitzadora que no afectarà només Catalunya. La força centrípeta de l’autoritarisme xinès comença a desencadenar forces que afectaran els països de tot el món i les elits de Madrid deixaran morir la gent que faci falta per defensar el seu poder. Igual que el virus, el centralisme també és exponencial: com més poder acumules més poder tens per acumular, i més ràpidament pots fer-ho —i a la inversa—.

El bany de sang que va servir d’excusa per abandonar la democràcia catalana serà, doncs, el motor del nou patrioterisme espanyol. En el fons la guerra no és contra el virus, sinó contra el nou ordre que amenaça d’enfonsar la força de Madrid al món i a la Península. Per això mentre Dinamarca i Canadà es disposen a tirar la casa per la finestra per protegir els seus ciutadans, les autoritats espanyoles treuen l’exèrcit i diuen que el Rei és el primer soldat. 

El PSOE no està preparat per liderar la guerra que el virus desencadenarà per les despulles de la globalització. Malgrat les molèsties i els drames que vindran, els espanyols aviat es trobaran en la seva salsa. Ara que poden tornar a donar protagonisme a l’exèrcit, veurem com recuperen el gust per la misèria i la crueltat que ha sigut la base de tots els seus èxits. 

Pel que fa a Torra, probablement viurà el somni morbós de la impotència catalana que ha perseguit amb tanta tossuderia.