Fa un parell de setmanes vaig rebre una sessió de teràpia psicològica amb cavalls. En principi no tinc cap problema greu per resoldre, però el meu entrenador és amic d’una noia alemanya que està explorant aquesta tècnica en una finca de Cardedeu. Com que escriure m’ha donat habilitat per explicar les coses, em vaig oferir de conillet d’índies. 

Els cavalls tenen un sistema límbic molt desenvolupat i són tremendament sensibles. A L’home que xiuxiuejava els cavalls, Robert Redford no pot acabar de curar el pura sang ferit fins que la filla de la protagonista, que n’és la muntadora, no domestica els fantasmes que la turmenten. La pel·lícula comença amb un tràgic accident d’hípica que deixa invàlida la pobra nena i mata la seva millor amiga.

Segons tinc entès, aquestes teràpies solen fer-se amb un parell de bèsties, moltes vegades ponis, que són més petits, peluts i rústics. Potser perquè la finca és gran, vaig tenir la sort de trobar-me amb una dotzena de cavalls que pasturaven i jugaven en un prat, en teoria influïts per l’estat d’ànim amb el qual jo parlava de les meves coses. 

L’amiga del meu entrenador, que és una teutona perfeccionista, d’una bellesa melancòlica i selvàtica, va fer participar també en l’experiment una terapeuta baixeta i astuta com un follet, que acabava d’aterrar a Catalunya. “Fins on vols arribar”, em va preguntar abans de començar, amb el seu castellà de l’Argentina.

―Barra lliure ―li vaig dir jo, intuint que li anava la marxa.

―Bé ―va dir amb un escepticisme irònic―. Si et faig sentir incòmode amb les preguntes, m’avises ―i ja em veus a mi pensant en aquests combats de judo en els quals el perdedor pica a terra amb el palmell per evitar que el guanyador li trenqui el braç.

L’estira-i-arronsa va durar quasi tres hores. Que dues desconegudes et facin preguntes personals, mentre observen com acarones una colla de cavalls de més de 500 quilos, d’entrada et fa sentir una mica indefens. Cada intercanvi dialèctic generava una reacció espontània de les bèsties que era fàcil de veure com un mirall ennoblidor de les meves profunditats ignotes.

De seguida, em vaig fer amic de dos equins majestuosos, que tenien la crinera fosca i el pèl del color de la terra batuda. Quan vaig parlar de la mare un espècimen blanc que no havia vist fins aquell moment va passar per davant meu com un unicorn. De vegades deia una cosa i un cavall deixava caure una caca enorme, o marxava lluny de mi o se m’acostava amb una bonhomia angelical d’un atractiu irresistible.

El clima era dens i el prat semblava electritzat per un camp de forces esotèriques. La noia argentina em va fer notar que tenia un estol permanent de mosquits donant voltes sobre el cap. Em va preguntar si no penso massa i ara caic que la màgia del cavall, que és l’únic animal que agrada a la meva mare, radica en el fet que sempre sembla net i noble, fins i tot quan està envoltat de mosques o de merda.

“Quin aspecte dels que han sortit t’agradaria treballar?”, m’anaven preguntant les dues noies a mesura que la conversa avançava. Jo em trobava la mar de bé entre els cavalls, parlant de la meva vida com un príncep persa. Elles també estaven en la seva salsa, val a dir, però veien que s’acostava el vespre i no concretava, perquè ho posava tot en relació i res no em semblava un drama suficient.

La política i el periodisme són entorns molt agressius, els explicava. En aquest país, el soroll t’arrossega de seguida cap a posicions tòpiques i defensives, que et maten la creativitat i la capacitat d’anar per lliure. “Jo no vull trencar amb el meu entorn, com heu fet vosaltres ―els vaig dir―, però m’agradaria poder-hi mantenir una distància saludable, sempre que fos possible.”

Per fer-me callar em van proposar de fer un exercici amb un poni. Els cavalls es van anar apartant i, en un moment de l’exercici, el poni em va mossegar el dit gros d’un peu, sense voler, mentre menjava herba. Vaig haver de contenir el dolor i agafar aire per tal de no espantar la bèstia i que fugís corrent. Quan vaig haver enllestit l’operació amb èxit em van demanar que mirés de treure conclusions.

Ara no us explicaré les coses que vaig dir. Però es va produir una situació d’una màgia indubtable. Mentre descabdellava el meu discurs vaig veure que elles somreien. La tarda es fonia rere els arbres, les paraules ressonaven en la volta del cel. De fons, se sentia un galop cada vegada més intens, però estava tan absort que vaig pensar que estaven contentes de veure’m lligar caps amb una fluïdesa tan crua i alegre.

Llavors van aparèixer per la meva esquena justament els dos cavalls que m’agradaven més. Es van posar dins del cercle que jo havia dibuixat a terra amb unes cordes, es van fer un parell de magarrufes i van marxar per on havien vingut. El seu trot era exquisit, d’una gràcia insuperable, i per un moment vaig dubtar si no sabien que l’instant m’havia de quedar gravat per sempre a la memòria.

Enric Vila
opinió Discriminació Enric Vila
Enric Vila
opinió El meu Proust Enric Vila