Fugint de les obres que els veïns fan amb serres i martells, dilluns vaig tornar a casa la mare per escriure l’article del dia. Jeia al llit, amb l’Ipad a la falda, com en els vells temps, i va arribar la meva germana petita amb la idea de recollir trastos i d’avançar en la feina de buidar el pis.
Buidar la casa d’un familiar difunt és com assistir a una segona mort, de vegades més íntima i més propera. Les cases, desproveïdes de la vida que les ha vestit, semblen vaixells enfonsats, amb les seves calaveres i els seus cossos en descomposició. Fins i tot els objectes més familiars t’apareixen cada dia més anònims i marcits i tard o d’hora has de deixar que el buit ocupi els espais que havies vist omplir treballosament al llarg d’una vida.
En un calaix, la meva germana va topar amb un dietari que la mare havia guardat de l’àvia Mercè. Estava escrit en una llibreta de comptabilitat dels anys cinquanta, però començava pocs mesos abans que jo nasqués. La lletra i la redacció feien difícil seguir el fil de les històries que explicava l’àvia. Però n’hi havia prou amb una ratlla afortunada perquè una colla de records entressin com un cop de vent a l’habitació.
Quan desmuntes el pis on has crescut, veus com s’esvaeix una part de tu, amb l’afegit que tu mateix col·labores amb la tria que has de fer de les coses que conserves o que llences. Potser seria més fàcil agafar un camió i buidar la casa tota d’un sol cop. Hi ha gent que, quan es mor algú que estima, posa les seves coses en capses i les tanca en un traster. N’hi ha que no toquen res durant anys o que sacralitzen un espai i el converteixen en un temple dedicat a la memòria del difunt.
Pensava en tot això mentre la meva germana feia endreça i jo em barallava per acabar l'article de política. Des de fa un temps visc en un món que s’ha quedat sense parets. He viscut a tota màquina perquè tenia una sèrie de preguntes clares i concises a fer al món i les respostes han estat tan contundents com la mateixa mort sobtada de la meva mare. Tot ha vingut de cop i, alhora que buido el seu pis, també faig endreça de la meva vida, dels meus projectes i d'algunes relacions públiques.
Seria absurd continuar l’excursió amb la motxilla plena de bijuteria que ja sé del cert que és bijuteria. L’altre dia un amic em deia que si no em conegués es pensaria que soc una altra persona. Diu que des de fa uns mesos sembla que hiverni. Em veu estranyament reclòs en les meves coses, més lent de reaccions i moviments, com si avancés en una habitació plena de mobles vells, a les fosques.
Mentre espero que el futur s’aclareixi, i que el país assumeixi que s’ha mort un món, em concentro en l’aquí i en l’ara, que també pot ser una forma de prendre perspectiva i de veure-hi a través del temps. La mateixa intensitat que poso a triar els objectes de la mare que m’acompanyaran la resta de la vida, la poso a ordenar les prioritats que m’hauran de permetre travessar el foc els anys vinents.
No tinc pressa. Mai no he tingut la pressa fàcil dels que no saben on van, tot i que la passió que poso en les coses que m’estimo de vegades enredi alguns cínics.