És normal que la majoria d’independentistes aprofitessin la darrera Diada per vessar tota la seva frustració a la panxa d’Esquerra. Hi ajudà un discurs institucional en què la màxima instància del país es disfressà d’Artur Mas per viatjar al passat i recordar-nos que “Catalunya serà allò que la ciutadania decideixi” i en què els assessors del president van recomanar-li repetir a crits que tornaríem a votar per fer-se més creïble (a pesar de comptar amb una esplèndida assessora de moda, el Molt Honorable encara curteja de pantalons i els seus advisors televisius aconseguiren quelcom tan difícil com que el Fòrum Romà d’Empúries semblés un fons de pantalla de periodista esportiu). També hi ajudà la salmòdia macarra de la cara més visible d’ERC, Marta Vilalta, que aprofità l’ofrena al Fossar per encarar-se amb els ciutadans que l’esmenaven al més pur estil Arrimadas.

Tot això és comprensible, insisteixo, i és el resultat lògic de l’ànsia dels republicans per cruspir-se les engrunes del món convergent. Però el més important d’aquest darrer 11-S no fou ni el clima de divisió política ni la bona assistència a la manifa (conscients de la inutilitat manifesta de les darreres i massives convocatòries, qualsevol persona sensata prefereix quedar-se a casa que no pas sortir a passejar entre una angoixant multitud), sinó la darrera empescada de Convergència per aprofitar-se del ressentiment contra Esquerra. Parlo de la llista cívica, l’enèsima enganyifa de l’ANC i la seva presidenta masista per recollir els desenganyats del procés en una nova falòrnia d’intencions aparentment ardides però d’orígens funestos. Com va passar amb Junts pel Sí i el famós full de ruta dels 18 mesos, aquest és, simplement, un nou artefacte per mantenir la flama i no fer res.

Una de les poques bones notícies de la política catalana en la darrera dècada és que a la majoria d’independentistes ja no els faran passar les aixecades de camisa com a mostres d’astúcia ni una llista trufada amb homes i dones independents de prestigi per blanquejar la Convergència de sempre. La història es repeteix fins que l’home decideix posar-hi un punt de ruptura. Ahir mateix sabíem, per corroborar tot el que us dic, que l’ANC proposà a Aragonès fer efectiva la DUI a la segona meitat de 2023. Aquesta idea de bomber no és només un brindis al sol, ideada perquè el Molt Honorable s’hi negui i així acusar-lo de tebior; és la vetusta tàctica del triler que vol posposar qualsevol crítica efectiva al Govern i als partits indepes (no cal ser un geni per veure com la data supera les eleccions municipals, amb la qual cosa ajudaria a l’esquerrovergència a mantenir regidors i mamella).

Per fortuna, el pas del temps provoca que tots aquests trucs siguin cada vegada més xarons i que la massa independentista vagi certificant la incapacitat supina dels seus representants per prometre cap altra cosa que no sigui mentida. De la mateixa manera que la llista cívica és una repetició del xut endavant del masisme amb Junts pel Sou, la idea de Marta Rovira i del mateix Aragonès segons la qual hom pot millorar la vida dels ciutadans i lluitar per la independència en el marc de l’autonomia s’ha demostrat il·lusòria. Ho certifica una classe política que, d’ençà del 2006, només ha lluitat egoistament per la seva supervivència i uns il·luminats com ara Rovira, que encara té els sants ovaris d’alliçonar-nos sobre la millor forma d’arribar a la independència mentre negocia el seu retorn a Catalunya amb els amics de Pedro Sánchez. Els Erasmus a Suïssa estan a punt d’acabar-se.

Ras i curt. La història ens demostra que les llistes cíviques són aquelarres de convergents. No torneu a caure en la trampa, que això de perdre temps clarifica les coses però tampoc no cal abusar-ne, que poc a poc ens fem vells i impacients.