L’enèsima polèmica lingüística

L’enèsima polèmica lingüística, aquesta vegada, l'han causat unes declaracions de la Mushkaa —la cantant Irma Farelo—. M’ha fet pensar en els qui, assumint que cantar en català és una posició política, s’enduen un desengany quan descobreixen la veritable posició política sobre la llengua dels artistes que canten en català. Salvant les distàncies, l’enrenou al voltant de la Mushkaa és com el de l’entrevista a The Tyets d’ara fa un any. Afirmaven: “Escoltes música per divertir-te. Si et vols polititzar, llegeix un llibre o escolta pòdcasts de geopolítica”. El duo assumia que cantar en català no parteix d’una politització prèvia o no hauria de fer-ho. Aquest dilluns, Antoni Infante deia: “Hem fet massa esforços per a no polititzar la llengua, amb l’objectiu que no la polititzara l’enemic. No ho hem aconseguit i l’enemic de totes maneres l’ha polititzat en contra nostra”. En un context d’emergència nacional, ser catalanoparlant s’ha convertit en una militància.

Els qui amb la seva música trenquen tòpics sobre la llengua —que en català no es pot fer urban, per exemple— desfan la seva pròpia feina quan se’ls dona l'oportunitat d’explicar-ne els motius

Cada disputa sobre l’ús de la llengua catalana en què hi ha un artista implicat treballa sobre la mateixa disjuntiva: creure que demanar-los consciència lingüística és contraproduent, perquè és una responsabilitat que no els pertoca, malgrat cantar en català; i recriminar-los que si cantar en català és una posició política —avui ja no pot deixar de ser-ho—, el discurs de l’artista no hauria de falcar els tòpics espanyolistes. Que ho faci és, de fet, una incoherència, i em sembla que això és el que generalment se’ls retreu. Aquesta és la causa de l’efervescència amb què s’encén el debat: veiem que els qui amb la seva música trenquen tòpics sobre la llengua —que en català no es pot fer urban, per exemple— desfan la seva pròpia feina quan se’ls dona l'oportunitat d’explicar-ne els motius. Sense ànim d’ofendre ningú, és un debat endèmic que s’arrela en la desesperació dels catalanoparlants, que cada dia ens sentim una mica més desemparats.

En un país en conflicte, barrejar català i castellà, o abandonar el català de mica en mica a mesura que la fama t'acarona, no és una posició equidistant

Les declaracions de la Mushkaa toquen os perquè capgiren les lògiques lingüístiques del poder com sempre s’ha encarregat de fer-ho l’espanyolisme més ranci. De seguida em va venir al cap una altra entrevista on deia: “Algú ha fet malament les coses si jo, amb dinou anys, he de salvar el català”. Aquesta mena de debats s’ordeixen sobre disjuntives que volen semblar contradictòries i que no ho són. És cert que la desesperació del catalanoparlant fa que elevem a la categoria d’heroi de la llengua a qui d’entrada fa música en català, encara que només sigui afegint un àudio de la seva àvia en una peça? Potser sí. És cert que, pel fet que no siguin catalanòfobs declarats, i en un context de politització del català, hi projectem una fermesa en les conviccions lingüístiques que podria no ser la que tenen en realitat? A cada polèmica es demostra que sí. Ara bé, que tot això sigui cert no impedeix que la manca de consciència lingüística acabi remant a favor del castellà. En un país en conflicte, barrejar català i castellà, o abandonar el català de mica en mica a mesura que la fama t'acarona, no és una posició equidistant. El tall de la Mushkaa ha agafat volada perquè exemplifica la inconsciència de qui, malgrat que sembla comprendre el panorama lingüístic del país, s’aplana el terreny amb un discurs aparentment indefens, però tot fet amb la voluntat d’excusar les seves decisions quan arribi el moment. 

Mushkaa és un patró que es repeteix: el dilema sobre el mercat lingüístic en català i en castellà que faria de fil conductor dels referents musicals del país d’ençà de la mort de Franco

No és un problema genèric de qui canta en català, que no se’m malinterpreti. Gràcies a Déu, el país és ple d’artistes a qui mai no els enganxaran un tall com el de la Mushkaa. Ella és un patró que es repeteix. Encarna el dilema sobre el mercat lingüístic en català i en castellà que podria fer de fil conductor dels referents musicals del país d’ençà de la mort de Franco. El català treballa sobre uns marges d’actuació tan acotats, que descobrir que qui els amplia artísticament, els constreny ideològicament, deixa els catalanoparlants en curtcircuit. Si tothom pensés com la Mushkaa, d’aquí a vint anys no hi hauria Mushkaas. La cosa s’ha encès pel desesper amb què els catalans necessiten referents per deixar de sentir-se a la intempèrie arran de la incapacitat política —i de la manca de voluntat— per rearmar-se lingüísticament des de dins i fora de l’autonomia. Però també arran del cinisme amb què alguns pretenen fer veure que no juguen el joc de la llengua i, en realitat, hi juguen en contra. El primer factor no serveix ni servirà mai d’eximent del segon. Al contrari: emparat en la neutralitat, l’espanyolisme sociològic està tan estès, que les declaracions de la Mushkaa no fan res més que aprofundir el desesper i empitjorar la situació. De tant en tant encara penso en l’Alizz, aquell nano que volia ser subversiu i underground comprant el marc ideològic de la xarnegor. No hi ha discurs transgressor per a qui aprofita la fama per disparar contra la llengua minoritzada, nois, encara que qui ho faci es revesteixi de simpatia i neutralitat. I no em sap greu.