Han arribat els mesos amb erra, el veritable Cap d'Any, el recordatori que, com canta en David Carabén "Tot torna a començar". Amb el setembre passa com amb els dies de pluja: si l'estat d'ànim acompanya, el xim-xim gronxa en el benestar. Si els núvols van per dins, la descàrrega d'aigua els ennegreix. Els començaments ens posen davant dels finals, i no hi ha res que faci tan conscient de la ferida del temps com constatar que les coses s'acaben. Les darreres setmanes d'agost, les primeres setmanes de setembre, fins i tot un naixement proper o una mort llunyana, igual que els diumenges a la tarda, enrareixen l'humor: el mirall del temps duu irremeiablement a plantejar-se què n'estem fent, d'aquest temps. La frontissa on els finals i els inicis coincideixen sempre es converteix en una anàlisi sobre la pròpia satisfacció amb la vida. I en un qüestionament inevitable de l'ús que donem a la pròpia llibertat.
Només qui està satisfet amb allò que ha escollit pot gaudir de la rutina. De fet, la Marta D. Riezu escriu que "el símptoma més primari de la felicitat és desitjar la repetició", i suposo que per això, en la juntura entre el final de l'estiu i l'inici de curs, n'hi ha que experimentem una sensació de confort que va més enllà de l'afició per l'ordre i la previsibilitat —fàcilment caricaturitzables. Potser perquè no ens cal fugir indefinidament dels dies ordinaris per trobar sentit a les nostres tries. I potser perquè entenem el descans com el parèntesi per espolsar-nos el desgast i per reencantar-nos de l'habitualitat, no per fer allò que faríem "si fóssim veritablement lliures", perquè ja ens en sentim prou.
Elogiar la rutina és preservar la possibilitat de meravellar-nos duent a terme tasques que d'entrada no ho semblen, de meravelloses. O que han deixat de semblar-nos-ho
En qualsevol cas, la rutina es mereix l'elogi perquè, qui no desitja la repetició, té en l'aversió a la rutina el presagi per canviar-la, com si el sentit del canvi en les coses que comencen empenyés vers el canvi íntim mateix. I perquè, malgrat tot, fins i tot malgrat el descontentament genèric amb què tractem les nostres vides, insisteix en aquelles repeticions que sí que anhelem: els mateixos ous de Calaf, al mateix restaurant de l'Eixample, el mateix dia de la setmana. El mateix llibre, ara escrutat amb una mirada un pèl més crítica. Els mateixos petons amb el mateix home. El mateix trajecte amb tren tenyit dels mateixos pensaments. La mateixa dèria per preguntar del mateix fill. Els mateixos carrers, ara més plens, que encara evoquen els mateixos records. El mateix cafè amb gel servit pel mateix cambrer abans de posar-me a escriure una columna que sempre vull diferent.
Soc del parer que l'autèntica virtut del canvi és la de delimitar la permanència. Que és en els costums, més que en l'excepció, on de veritat ens trobem. I que, per més que sembli celebrar l'avorriment o l'encarcarament, elogiar la rutina és preservar la possibilitat de meravellar-nos duent a terme tasques que d'entrada no ho semblen, de meravelloses. O que han deixat de semblar-nos-ho. G.K. Chesterton ho explica a Ortodòxia fent servir l'exemple dels infants: "Com que els nens tenen una vitalitat desbordant, com que són d'esperit feroç i lliure, volen les coses repetides i immutables. Sempre diuen 'torna-ho a fer'; i la persona adulta ho torna a fer fins que està gairebé exhausta. Perquè la gent gran no és prou forta per exultar en la monotonia. Però potser Déu sí que és prou fort per fer-ho (...). Potser no és una necessitat automàtica el que fa que totes les margarides siguin iguals; potser és que Déu fa cada margarida per separat, però mai no s'ha cansat de fer-les". Cal elogiar la rutina per recordar-nos que les margarides són meravelloses malgrat que siguin sempre totes iguals. Cal elogiar-la, o com a mínim no renegar-ne, per no donar el que és bo per descomptat. I quan la rutina no pugui contenir el canvi, cal tenir esperança: que tot torni a començar sempre obre un escenari de possibilitats renovades.