"L'odi de la llibertat es posa molt sovint la màscara de la seva defensa"
J. F. Revel
Cada vegada em passa més sovint que els debats en què ens embranquem em sonen vells, com episodis ja vistos en la premsa internacional. Som tan egocèntrics que no ens adonem que tot el que ara ens inquieta i ens commou ja ha passat en altres països europeus fa unes setmanes. El toc de queda és, evidentment, una idea copiada directament de França i la idea d'aprovar un estat d'alarma llarg, de diversos mesos, que vagi més enllà de Nadal també ho és.
El debat, a més, és poc original. Macron va demanar el 21 d'octubre un llarg estat d'alarma que havia de concloure el primer dia d'abril del 2021. Va sol·licitar, doncs, a l'Assemblea Nacional francesa uns cinc mesos de marc d'excepció. En l'oposició alguns van clamar exactament el mateix que aquí, fins i tot això sembla calcat, i finalment dissabte passat li van aprovar que l'estat d'alarma s'estengui fins al 16 de febrer. Li han escurat mes i mig, però manté un llarg període de marc legal estable i extraordinari. Sánchez sembla que ha fet el mateix. Sol·licitarà al Congrés sis mesos d'estat excepcional perquè, finalment, es quedin en quatre? Aviat ho veurem.
S'han convertit els governants democràtics d'Europa en aprenents de tirans? Jo, particularment, crec que de cap manera. El que estan buscant els governants europeus és l'establiment d'una espècie d'"alto el foc" polític, una treva en el tacticisme indecent que vam veure durant la primavera, perquè un cop resolta la qüestió del marc jurídic, es puguin prendre les mesures necessàries de protecció de la salut dels ciutadans i el control de la pandèmia. Per trencar les regles del joc democràtic, primer cal voler-ho i no ens trobem, per molt que s'hi entesti la ultradreta, en aquell moment històric. El segon objectiu que, almenys a Espanya busca l'establiment d'aquest marc jurídic ampli, comú i parlamentari, és evitar el desastre pràctic que ha demostrat ser la pretensió que siguin els jutges els que governin.
No podem estar cada quinze dies en suspens pensant si a un partit li ve de gust tenir representació en un òrgan o negociar pressupostos o sol·licitar un canvi legislatiu i que es faci servir com a moneda de canvi per a això la necessitat imperiosa de protegir les vides dels ciutadans
Respecte a aquest segon punt és molt important analitzar el que ha passat en els últims mesos al nostre país, quan els governants s'han entossudit a portar a ratificar mesures generals als tribunals —la qual cosa no és la seva competència, ja que el control de tals mesures es produeix mitjançant recursos— per curar-se en salut. Han volgut així convertir en decisió judicial el que són decisions eminentment de govern. El pandemònium que es va muntar incloïa el rebuig de jutges contenciosos en primera instància, per aquest mateix motiu que apunto, de manera que es va reformar la llei perquè fossin els tribunals superiors els que actuessin en aquests casos i ni encara així no es va aconseguir que les resolucions no frenessin mesures necessàries, com a Madrid, o obtinguessin resultats contradictoris en diferents autonomies.
Un caos que només ha aconseguit que els ciutadans s'hagin anat despenjant de les mesures imposades, a força de no entendre si estaven vigents o no. La jurisdicció no està feta per a una pandèmia, no serveix. La piràmide jurisdiccional basada en els recursos i en una última instància d'unificació, el Tribunal Suprem, no pot mai tenir el ritme que necessita el problema concret causat per un virus que està fent morir ciutadans. "Els ciutadans han percebut amb claredat que la defensa dels seus drets està en el Parlament i no en els tribunals", va dir el catedràtic de Dret Administratiu Iñaki Lasagabaster, després de comprovar que el TSJPB impedia l'acció del govern basc, i afegia: "Crec que la mesura més important seria treure als tribunals control sobre les mesures generals dictades en cas de pandèmia". D'això precisament va aquest estat d'alarma pensat com a marc jurídic que respecti l'autogovern i consagri la cogovernança. No es pot pretendre que els jutges governin perquè, a més, com diu el magistrat Conrado Gallardo, ho fan malament.
L'altre punt sobre el qual se sustenta la necessitat d'un estat d'alarma llarg és la d'aconseguir que no siguin les necessitats, ànsies o urgències dels grups polítics les que acabin determinant si les mesures adequades s'implementen o no. No podem estar cada quinze dies en suspens pensant si a un partit li ve de gust tenir representació en un òrgan o negociar pressupostos o sol·licitar un canvi legislatiu i que es faci servir com a moneda de canvi per a això la necessitat imperiosa de protegir les vides dels ciutadans. L'estat d'alarma ha de ser, a més, prou llarg com per anar més enllà de les necessitats econòmiques de molts sectors que actuen com a grups de pressió. Ja deuen haver sentit Garamendi, el president de la CEOE, clamar per l'extensió del decret perquè "ens carreguem la Setmana Santa" o al PP demanar que es retalli just per salvar la campanya de Nadal.
El virus no deixa de duplicar el seu infecte ARN perquè a nosaltres ens vingui malament o estiguem cansats o ens estiguem empobrint
La vida és com és. El virus no deixa de duplicar el seu infecte ARN perquè a nosaltres ens vingui malament o estiguem cansats o ens estiguem empobrint. Cal estalviar vides fins que arribi la vacuna, cal afermar el sistema sanitari perquè els malalts tinguin on ser atesos, cal fer-se a la idea que ens queda com a mínim mig any, sent optimistes perquè serà més, perquè una vacuna efectiva i segura ens alliberi d'una situació que ningú no ha buscat, que ningú no ha demanat, de la qual ningú no és responsable més enllà de la naturalesa i d'allò que ens van explicar que vam venir a una vall de llàgrimes. O és que això ja no s'explica?
Les mesures de restricció de drets no estan, d'altra banda, descontrolades. Retre comptes als representants populars, en el Congrés i en els parlaments autonòmics, no és descontrol sinó control. Existeix la possibilitat de recórrer al Constitucional en cas de dubte i, no ho oblidin, als tribunals ordinaris per part de cada ciutadà o institució que cregui que s'ha produït una vulneració concreta i indeguda dels seus drets, però serà només aquesta la que s'estudiï i, mentrestant, les mesures generals continuaran funcionant per assegurar una resposta, esperem que racional i efectiva, davant de l'avenç del coronavirus.
No, no crec que aquesta figura amenaci la democràcia ni les llibertats ni ens porti de cap al feixisme, ni aquí ni a França ni en cap altre lloc d'Europa. Ara que tenim l'instrument, només es pot desitjar que cada govern posi tot de la seva part per mantenir les xifres del seu territori en els nivells considerats apropiats pels experts. Totes les altres coses són romanços i no estem per a això.
Després del toc de queda, ha arribat el moment de l'alto el foc.