Una nació mil·lenària que sap mirar enrere, que coneix los seus orígens i alhora sap lluir la seua modernitat antiga que l'obri al món. Lo Virolai com a himne nacional oficiós —sigues o no de missa, mireu si no lo Ball d'en Robafaves de Mataró— i uns Segadors i un Cant de la Senyera que parlen de lluita i pau, mal los hi pese a alguns. Una verge negra com a patrona, un arquitecte genial, universal i catalanista fins al moll de l'os, també per molt que els hi dolgue. Tradicions que mos definixen, ferma raïl de qualsevol arbre que plantem. Dels Jocs Olímpics del 92 a la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família. Aquells qui enlluernem lo planeta amb cerimònies majestuoses i emocionants fem aparèixer Gaudí amb puntets de llum al cel i, si cal, creem l'infern a Urquinaona. Sí, som los mateixos. Creem-mos-ho i sentim-mos-en orgullosos.
Perquè a l'altra banda hi ha un estat que ha d'expulsar 600 cantaires per a evitar que, suposadament, se mostren estelades o s'interprete l'himne del país (aquella lletra que els diu que són gent ufana i superba, perquè ho són). Comportament propi d'uns temorics acomplexats que arraconen músics, custodiats per la porta del darrere, com si fossen delinqüents. Quina petita i miserable victòria de pa sucat amb oli (pa amb tomàquet, és clar). Un atac a la llibertat d'expressió que, a més, va destarotar la cerimònia en si perquè van quedar buides les escales: lo mantell de llums, vist des de l'aire, havia de ser més ampli: hi faltaven 600 persones. Los cantaires havien de participar al cant final, amb l'Escolania de Montserrat. Tenien los fanalets i tot. Espanya va intentar deslluir l'esdeveniment i ni així van poder.
L'acte de Madrid va ser com una festa de final de curs d'EGB, però mal feta. Un show matusser, de vergonyeta aliena (sí, aliena perquè natros no som d'eixe món). Inicialment, lo papa Lleó XIV, a Madrid, no hi havia d'anar, però la Meseta no podia estomegar que Barcelona s'endugués tot lo focus i van maniobrar perquè el pontífex aterrés primer a Barajas. Més los hi hagués valgut que no ho fes, perquè la imatge que donaren fou prou penosa. Val a dir, per cert, que allà cap bandera espanyola va ser confiscada. Reneguen de Catalunya i dels catalans sempre que poden, amb barroeria i violència si cal, fins que la cerimònia d'aquí els hi pega mil voltes a la seua i aleshores reivindiquen l'espanyolitat de Barcelona, per a aferrar-se a alguna cosa. Com recorda el compte de la xarxa X Efemèrides d'Arquitectura, l'octubre de 1906, Miguel de Unamuno va visitar la Sagrada Família i no li va agradar. Gaudí es va limitar a contestar-li: "No agrada a cap castellà". Doncs això.
Se pot ser ateu i que l'espectacle de coronació et posés la pell de gallina, i se pot ser creient i reconèixer que Gaudí devia estar regirant-se a la tomba per tindre uns Borbons i un virrei presidint l'acte
Fer coincidir lo centenari de la mort de Gaudí amb la benedicció de la torre de Jesús fou un encert memorable i cal felicitar els qui van tindre'n la brillant idea. Com també és de justícia reconèixer el talent de l'equip que va idear esta meravellosa cerimònia: Paulí Subirà, direcció d'imatge de TV3; Igor Cortadellas, direcció creativa; Domènec Gibert, director de fotografia; Eva Parra, colorista, i Daniel López Pradas, compositor de la música de la benedicció (mo'n devem dixar uns quants, disculpes i gràcies igualment). Fou una pujada d'autoestima. Llengua, cultura, identitat, creativitat, bon gust. Les primeres passes dels escolanets amb los llantiols, preludi commovedor d'uns deu minuts que ja són història. Cinema en directe i a temps real. Hem tornat a dixar el món bocabadat. Lo concepte, l'execució. L'estètica i la mística. Una impressionant joia audiovisual. Fet per catalans i en català.
Ara, per favor, ja podeu dixar d'emetre aquell lamentable anunci d'Hola, Papa. Mal redactat, pitjor locutat. I lo que és més greu: finançat amb fons públics. La despesa final de tot plegat s'hauria hagut de sufragar totalment de forma privada. Separació de poders: Església i estat. Que mentre no hi ha diners per a aires condicionats a les aules, lo Govern se gasta més de dos milions d'euros (que sapiguéssem) en esta visita religiosa. I en paral·lel, la vergonya de l'arquebisbe Omella, un llimac que va parlar menys català que el mateix Papa i que, a consciència, va castellanitzar el nom de Gaudí. Sapigueu que ell és de Queretes, un poblet del Matarranya, i que la bona gent d'esta estimada comarca veïna de la Franja de Terol no es mereix tindre un emissari tan indigne. Se pot ser ateu i que l'espectacle de coronació et posés la pell de gallina. I se pot ser creient i reconèixer que Gaudí devia estar regirant-se a la tomba per tindre un Borbó i un virrei presidint l'acte. Lo Papa segur que va arribar a Roma sabent que havia visitat dos països diferents.