El mascle Pedro Sánchez ha decidit que el feminisme serà l’arma cultural més efectiva en la seva lluita política contra la dreta —i els seus propis socis— per tal de mantenir-se encara més temps a La Moncloa. El president espanyol, ho hem d’admetre, sempre ha tingut molt bon ull per rendibilitzar i pervertir tot allò que el pot fer surar, i Sánchez ha entès molt bé que en un món de masculinitats en crisi (els homes d’Europa ja no van al camp de batalla ni a la fàbrica, car passen massa temps deconstruint-se i aprenent a planxar; si de cas, els soldats morts els posarà Zelenski), la prosperitat de les dones serà el tema rector de la política occidental dels propers lustres. Pel que fa la salut de la seva coalició i la polèmica del “només sí és sí”, el líder del PSOE deu tenir assessors marxistes, conscients que l’electorat d’esquerra tolera de bon grat allò que abans es deia aguditzar les contradiccions.
Com tot el que passa en la relació entre Espanya i Catalunya, allò que imposten els nostres enemics aquí deriva en polítiques bastant més cutres. Darrerament, el nostre petit Molt Honorable no perd l’ocasió de fotografiar-se amb les modistes, podcàsters i d’altres estrelles emergents del femellam català a qui la submissió de la tribu no els sembla treure la son quan toca empoderar-se (i fer una mica de caixa). Veient la passarel·la de joves autonomistes que envolta el president, no m’estranya que el triumvirat Punsoda-Roqueta-Ojeda hagin contraatacat la tonteria de la versió nostrada de la infermera TikTok amb un manifest que aposta per un nacionalisme feminista a Catalunya. De moment, mal que els pesi, el poder encara el tenen lacais del processisme com Toni Soler, qui aprofità la celebració del 8-M per cedir l’Està passant a un grapat de dones com qui diu: “avui cuinaré jo”.
Per ironies de la vida, Pedro Sánchez és qui més i millor podrà capitalitzar el discurs (justament) victimista del feminisme en la seva versió processista. Així ha fet amb l’anunci sobre l’obligatòria paritat entre homes i dones als grans òrgans de decisió de l’estat (incloent-hi les empreses), una decisió que el presidente no només ha disparat per aigualir la polèmica amb els podemites sinó ben conscient que, d’ésser aprovada pel Gobierno, té molts números perquè acabi tombada pel Constitucional. De la mateixa manera que Sánchez ha aguantat la bandera feminista malgrat haver aprovat una llei que alliberava un grapat de violadors de les presons, la febrada lila li servirà per posar de nou el focus sobre els jutges més carques. Com a bon país infectat de processisme, Espanya està aprenent que tirar endavant les lleis resulta molt menys rendible que provocar la seva suspensió.
Com a bon país infectat de processisme, Espanya està aprenent que tirar endavant les lleis resulta molt menys rendible que provocar la seva suspensió
Paral·lelament, l’esquerra espanyola (i la partitocràcia) catalana s’estan aprofitant del fet que tant el centre com la dreta no tinguin un discurs sobre la prosperitat del femení. La cosa té conya, perquè al PP o a Junts els seria tan senzill com recordar que les dones només se’n sortiran en el futur a base d’aconseguir més pasta, un fet que contrasta amb l’habitud del progressisme de robar-les contínuament a base d’uns impostos que els aspirants a la classe mitja ja no podem assumir sense renunciar a menjar el segon plat. Seria tan fàcil com, en definitiva, recordar a les dones que el dissens feminista resulta meravellós en el pla de la teoria, dels seminaris del CCCB i de les càtedres universitàries, però que al món real les discussions s’acaben quan hom posa més bitllets sobre la taula. Però ja em direu què coi puc dir sobre l’altre sexe, si això d’opinar-ne sempre és mansplaining.
Deixem-ho, doncs, en un simple consell. Estimades, admiradíssimes dones del país: allunyeu-vos dels nostres partits i de qualsevol cosa que tufegi a autonomisme. Al principi fa gràcia, sufraga un o dos sopars (i les conseqüents croquetes d’una visita al Palau de la Generalitat), però tot plegat us acabarà fent més pobres, dissortades, submises als tios més tòtils del poder i, en definitiva, les queen for a day pels pallassos del procés.