La història de la darrera època del segle XX i l'inici del XXI se podria explicar amb les cançons d'Al Tall, lo mític grup valencià de música tradicional que del 1975 al 2012 va saber posar ànima a una societat i projectar una mirada cap als Països Catalans des de la perspectiva de la terra del Túria. Una terra històricament governada per la dreta, però que té un pòsit de dignitat progressista que li ha permès surar entre tanta mediocritat. Un dels salvavides i revulsius que ha contribuït a flotar i reflotar el país ha estat Vicent Torrent, l'emblemàtic fundador i líder d'Al Tall, que amb 81 anys publica Totes les cançons, lo llibre que recull les seues vuitanta-set textos i melodies.

Litterarum es va voler fer ressò d'esta novetat cultural i la setmana passada, la llibreria tortosina La irreal va acollir-ne la presentació. La trobada, que va omplir l'espai de gom a gom, s'emmarcava dins l'agenda d'actes previs d'esta fira literària que, amb seu a Móra d'Ebre, ja fa dues dècades que celebra les lletres i els espectacles que s'hi vinculen. Amb la consciència clara de ser maluc dels Països Catalans, incorpora seus paral·leles a la de la capital de la Ribera d'Ebre, de manera que Tortosa, Morella, Reus i Calaceit acolliran també activitats vinculades a Litterarum.

En la seua intervenció, Vicent Torrent, també musicòleg i escriptor, va voler fer una defensa aferrissada de la cultura popular, com a eina de transformació social i de transmissió de valors i ideologies, sobretot a les generacions més jóvens. Torrent també es va mostrar crític amb una globalització excessiva que va incendiant i empobrint la riquesa cultural i que desertitza altres formes de diverses vernacularitats. Les seues reflexions, en algun moment, van recordar lo discurs que va pronunciar Miguel Delibes lo 1975 —en acceptar d'entrar a la Real Academia Española— perquè l'activista i músic valencià també va fer força referències al sentit del progrés, que massa sovint confonem amb un creixement desmesurat.

Vicent Torrent recull en un llibre les cançons d'Al Tall, un humil manifest de vida que reivindica les cançons com a eines profitoses per a adependre i viure

Lo repertori d'Al Tall podria fer-mos de calendari perquè gairebé a cada mes hi trobaríem una temàtica i una història. Quan el mal ve d'Almansa (a l'abril, per la Diada Nacional del País Valencià), Vinga faena (pel maig i el Dia del Treballador), Nuclears? No, gràcies (pel juny i el Dia Mundial del Medi Ambient), Vergonya, cavallers, vergonya! (per l'octubre i la commemoració de l'entrada de Jaume I a València) o el seu universal Tio Canya, que ben bé podria emmarcar-se al mes de febrer, que és quan se celebra el Dia Mundial de la Llengua Materna. Un humil manifest de vida que reivindica les cançons com a eines profitoses per a adependre i viure.

Poca gent sap que a Vicent li faltava un any per a cantar missa quan lo van fer fora del seminari. En aquella època, va descobrir les assemblees comunistes, feia tard a l'oració i va començar a participar en manifestacions universitàries. Lo seu esperit crític i rebel no encaixava amb los capellans de l'època. Potser mos vam perdre un Ernesto Cardenal a la valenciana i l'Església va dixar escapar un sacerdot però el país va guanyar un mestre, músic i referent. L'auditori del seu poble, Torrent, portava el seu nom fins que, no fa gaire, PP i VOX li van llevar. En tot cas, esta mena de miserables mai no podrà evitar que l'equipament cultural continue dient-se, igualment, Auditori de Torrent. No hi ha millor coherència i petita venjança: ser metàfora i que el teu cognom siga lo nom del teu municipi. Dir-te com lo teu poble. Ell, un joglar que mai no ha callat i que, romanç a romanç, mos recomana que mai no poséssem lo negoci per damunt la felicitat.