Avui m’he sentit important. Estava el campanar tot just tocant les sis del matí quan he baixat, com una daina, a comprar pa i n’MMM, el Mosso Miquel Maria, s’ha quadrat quan m’ha vist, donant-me marcialment la benvinguda. Tot seguit m’ha informat que tenia la situació sota control, que la nit s’havia passat tranquil·la i frescal, que estava en condicions d’assegurar-me la integritat física. Ah, doncs mira que bé. Li he donat les gràcies i li he estret la mà, solemnement. És la moda del nostre temps, a la que veus un poli i li has de sacsejar el braç amb moderada energia. No cal que l’abracis, només que escenifiquis el lligam indestructible entre la gendarmeria i la població civil, que deixis clar que som un sol poble, que tenim un nom i el sap tothom, etcètera. És una manera com una altra de recuperar l’autoestima, de justificar-te quan ets un dels dos homes adults que es troben, absurdament, palplantats enmig del carrer a les sis del matí, quan encara no hi corren ni els gats. N’MMM ha tornat a saludar i ja no mirava al buit sinó el mòbil que el manté permanentment informat, com ens passa a tots els malalts de la informació. De manera que jo també he tret el meu mentre em projectava, com una sageta, cap al forn de pa.

Es veu que els Mossos van permetre accedir a Travessera un grup de feixistes que llançaven petards i estomacaven persones pacífiques que s’anaven trobant

Hi he recuperat un tuit atuït d’Enric Casasses, del poeta, d’ahir a les 22:53h, que també va ser al camp del Barça, on vam veure els enfrontaments amb la policia des de diferents perspectives. Hi diu: “el tsunami ‘nava bé fins que a les vuit i tres minuts un grup d’uns trenta fatxes han entrat a tota hòstia, repartint, cap al lloc de la projecció [d’imatges] que estava a punt de començar, de seguit ha arribat la poli, com si ho sabessin, i l’embolic ha anat creixent...” Es veu que els Mossos van permetre accedir a Travessera un grup de feixistes que llançaven petards i estomacaven persones pacífiques que s’anaven trobant. Diuen, diuen. La veritat és que trenta fatxes acompanyats de la poli són molts fatxes, de qualsevol manera. Si fóssim en una altra època, per exhibir la indignació que ara porto a dins, hauria d’agafat el diari amb la notícia del nou abús, l’hauria rebregat i l’hauria llençat displicentment. Potser fins i tot a terra, perquè quan estàs tan indignat i ets d’una època pretèrita no tens gaire sensibilitat ecològica. Però com que som a l’època que som, no he llegit cap diari de paper. Ho estava veient tot al mòbil, que després m’he guardat delicadament a la butxaca, que no se’m trenqui o hauré de llegir els núvols, si és que passen. He fet uns quants tombs fins que he trobat un bar obert i hi he entrat a fer un cafè negre. Hi érem la cambrera, la Montse, i jo, només. He continuat mirant el mòbil. He fet un sospir, per fer alguna cosa, que ningú ha sentit, que altra feina té la gent si s’ha llevat a aquesta hora. Tot d’una m’he posat a mirar cap enfora, al carrer, a veure si passava algú, si passava alguna cosa. No he tingut sort. Re. Com no bellugui jo el cul, em sembla a mi que no. Allà m’he quedat, badant, calmós, mentre he començat a veure que s’anava fent de dia. Molt de mica en mica, a pas de pardal.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat