El jutge en diu entereza, però només és ira, o mala llet o, si volem, hýbris, una deformació del caràcter, tan carnívora, que protagonitza ella soleta l’arrencada de la Ilíada. El famós jutge en diu entereza, ell en diu tenir el que cal tenir, però només són les tradicionals formes d’expressió de la militarada espanyola, la dels salvadors de la pàtria, la dels cirurgians de ferro que intervenen l’estat sempre que convé. La dels homes que necessiten dir que són molt homes. Que es burlen dels homosexuals i del bidet. La retòrica de la ultradreta, ja sigui en alemany, en italià o en espanyol, és pomposa, dramàtica com una dragqüín, perquè ve de l’experiència més elemental i crua, la de la llei del més fort, la de la llei de l’embut, la d’un món de sords en definitiva. És una manera de fer però sobretot de ser, de parlar, òptima per encarar-se amb ETA, això sí que s’ha de reconèixer. En un determinat moment el terrorista Iñaki Bilbao amenaça el jutge Alfonso Guevara a l’Audiència Nacional. “T’arrencaré la pell a tires, cabró. Vine aquí si tens ous. El dia que t’enxampi et fotré set trets”, un número èpic per a una lamentable escena sense èpica, com quan algú parla dels set pecats capitals, de les set meravelles del món, de les botes de set llegües o de les set vegades set de la Bíblia. En l’agressiu diàleg entre el jutge i el terrorista es pot veure perfectament que els interlocutors no fan servir la llengua, que no parlen l’idioma, més aviat és al revés, és la llengua que se serveix d’ells per manifestar la seva jurisdicció, la llengua els utilitza per manifestar-se de la mateixa manera que la biologia se serveix dels individus per preservar l’espècie. Repeteixen un esquema prefixat, una confrontació tan vella com el món, tan impersonal que no necessita persones sinó personatges, no pas interlocutors sinó locutors, figurants, titelles d’un joc preestablert. L’un fa servir el número set sense saber gaire el que està dient, perquè el llenguatge de violència i de mort que gasta és només l’expressió mínima de la violència tel·lúrica de les essències basques autèntiques i, per tant, primitives. A l’altra banda el jutge exigeix als guardes que redueixin físicament l’agressor verbal, al capdavall tots dos bàndols comparteixen un únic llenguatge. El llenguatge que no diu res i que ho diu tot, que només serveix per reforçar la confrontació, per fer-la bategar. El terrorista imagina que duu a la mà una pistola i posa en dubte que l’altre tingui ous. El jutge es posa immediatament a nivell, adreçant-se als vigilants: “Redueixin-lo. O entre tots no tenen el que cal tenir?” No hi ha dubte. Hi ha converses entre criatures més sofisticades que aquesta exhibició de força entre mamífers mascles que lluiten pel territori. Félix Rodríguez de la Fuente, present.

Aquests antecedents expliquen, d’alguna manera, que el benemèrit jutge ensopegués amb les formes civilitzades però contundents de l’advocat del pare del Xavi, l’infant de tres anys que va perdre la vida en l’atemptat islamista de la Rambla. Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol, catedràtic eminent, diputat bonhomiós i també un dels advocats del Molt Honorable Puigdemont, no només s’expressa d’una manera diferent dels presos d’ETA, també pensa diferent, també pertany a un altre món, a una altra galàxia, a l’univers de la vida intel·ligent contrària a l’exhibició de la violència gratuïta. Encara que només sigui violència verbal. Per això va agrair-li l’amabilitat al jutge, perquè a Barcelona almenys és costum, en català, de dir les coses al contrari de com són. Si és que no s’entenen del dret, diguem-ho del revés a veure què passa. Si el dret és això que exhibeix en pública audiència l’Audiència Nacional, potser que ens situem honradament als antípodes. “Tinc por que no vingui” diem en català quan volem expressar, precisament, que ens fa por l’arribada d’algú. O diem que és galdós allò que esperàvem trobar reeixit, per exemple, un àpat, un vestit, un llibre, una elaboració humana. A Madrid, en canvi, Galdós només és un escriptor, i no ben bé dels millors.

“La ironia a una altra banda. L’aviso” va dir el jutge, renyant, amenaçant, aixecant el ditet com feia Bin Laden, fent un pronunciament, una proclama de principis, perquè en la tradició inquisitorial dels actes de fe espanyols no hi havia lloc per aquesta forma del llenguatge, perquè aquest pensament allà no es gasta. No hi ha lloc per a la ironia, una forma expressiva que Francisco Umbral definí com “la tendresa de la intel·ligència” i que sempre ha format part de l’arsenal argumental dels advocats, com es pot veure en els discursos de Ciceró, per posar aquí un únic exemple. El Tribunal de Gran Instància de París, el 30 d’abril de 1998, va declarar-se incompetent en matèria d’ironia. Segons els magistrats francesos la impertinència o la burla són difícilment assimilables a la injúria, a l’expressió verbal entesa com a ultratge, al menyspreu. I que, per tant, no es pot criminalitzar una manera tan natural d’expressió, que s’imposa per consuetud i que ha acabat creant la seva pròpia jurisprudència.