“Una negociació política és com l’amor: comença en el precís moment en què et trobes amb l’altre assegut a una taula parlant del temps o d’un disc que t’ha agradat. No hi ha negociació real sense un llarguíssim temps per generar relacions de confiança”. El nivell és baixíssim i Ismael Peña-López, director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, no està disposat a apujar-lo. Dijous passat tuitava la bajanada que acabes de llegir aquí perquè sap que romantitzar la taula de diàleg i emocionalitzar un procés de negociació fallit és l’únic que els queda per garantir que els catalans —o alguns catalans— els segueixin atorgant el privilegi del dubte. Explicar el diàleg en aquests termes és una estratègia insultant i fàcil. No és res més que assegurar-se que el receptor posarà en relació la seva experiència d’enamorament personal amb la “negociació” que cita Peña-López i amansirà la seva fal·lera d’analitzar la situació política racionalment.

L’amor no comença en el precís moment en què t’asseus a cap taula. Així comença l’enamorament. I quan estàs enamorat no veus res, ni ordenes a les papallones a la panxa que deixin de voletejar perquè has de construir una relació de confiança, ni perceps les red flags. Si certs sectors de l’independentisme passessin de l’enamorament a l’amor amb Espanya, veurien que la confiança ve trencada de sèrie i que així no es pot treballar per cap relació. Som la tia que es passa hores escrivint el missatge llarguíssim i exacte per explicar-li al tanoca de torn com la fa sentir que no l’escolti, que no tingui en compte les seves emocions, que sigui poc sensible… i se sent satisfeta perquè després de trencar-se la closca racionalitzant el que no és racional, ell li ha contestat “ok”. Si Ismael Peña-López vol parlar del diàleg en aquests termes, jo en sé més.

Si certs sectors de l’independentisme passessin de l’enamorament a l’amor amb Espanya, veurien que la confiança ve trencada de sèrie i que així no es pot treballar per cap relació

El nostre grenyut de proximitat intenta justificar l'enèsima mostra de sentimentalització de la política catalana —una més de les moltes conseqüències de la rendició— afegint-hi un fil de tuits seu de fa un parell de mesos. Citar-se a un mateix sempre fa una certa llàstima perquè denota la incapacitat de buscar arguments vàlids fora de la parcel·la de tot el que ja has pensat. A algú de Cal Justet sempre li sentireu dir algun “com jo sempre dic”. El com jo sempre dic d’Ismael Peña-López és un intent barat de vendre la taula de diàleg com “un altaveu de legitimitat immillorable”, una “garantia que les institucions actuaran de forma no-violenta” i un espai on “fer inventari de greuges i donar-los a conèixer”. És la fina línia entre el director de l’Escola d’Administració Pública del 2022 i l’Artur Mas que es volia “carregar de raons” del 2012. És, altra vegada, pensar que perquè tens raó i ets bo i generós, Espanya es compadirà de tu i es convertirà en tot allò que desitgis i farà tot allò que vulguis. És l’estratègia del mandrós que pensa que la gràcia divina treballa sola. Espanya és el nostre paio tòxic i nosaltres som la mossa que confia que canviarà. Ja em sap greu.

En algun moment del fil de tuits, l’Ismael té la barra d’escriure que “un dels problemes de la política actual és que l’orgull passa per davant de l’autoritat”. És una manera cínica d’explicar-nos com la seva manca d’autoestima —que ell anomena orgull per carregar de connotacions negatives tot allò que soni alliberador— ens hipoteca a tots. L’orgull i l’amor sempre s’han de posar al servei de la defensa d’allò que estimes. Si no, són inútils. Fins i tot quan el resultat és la confrontació. Oimés quan el resultat és la confrontació. No hi ha cap soldat que lluiti per odi a qui té al davant. Tots lluiten per amor als qui tenen al darrere. Excepte els nostres, que lluiten perquè els qui tenen al davant entenguin que potser, si de cas, si els hi va bé, si pensen que el que diem té sentit, podrien deixar d’atacar-nos. L’Ismael parla d’orgull perquè sap que si parla d’autoestima el relat se li desmunta i l’alternativa és deixar de pactar documents que fixin el marc en què ha de funcionar la taula de negociació mentre es peten el català a l’escola, deixar de ser pedagògica amb l’indigent emocional de torn, i marxar. Si l’Ismael vol jugar a les metàfores de baixa estofa per parlar de la taula de negociació i del diàleg amb qui ha entès perfectament que la finalitat del diàleg és tenir-nos distrets, jo en sé més.