Quan un aparell electrònic es queda bloquejat, l’opció més immediata, efectiva i instintiva és la d’apagar l’aparell i tornar-lo a engegar. Segurament no és la mesura més ortodoxa, però sovint és la més eficaç perquè habitualment el sistema que el fa funcionar es queda penjat i l’aparell es queda com congelat en una mena de pausa eterna que només se soluciona quan hom prem el botó i el reinicia. Això és exactament el que li ha passat al moviment independentista i divendres es va poder veure pels carrers de Barcelona, Amposta i Girona en una nova Diada històrica, però no històrica pels motius en què es feia història la dècada passada, sinó perquè aquesta ha estat la Diada del 'reset’.
Una de les característiques d’aquest renaixement de la Diada és l’evident relleu generacional en els seus manifestants. Segur que en moltes llars, els avis que del 2012 en endavant només es van perdre una manifestació, la de la pandèmia del 2020, aquest any han optat, per motius tant físics com de cansament polític, per quedar-se a casa. No han abandonat l’independentisme, però sí l’esforç de dinar d’hora, agafar el tren, caminar uns quants quilòmetres, tornar a agafar el tren i sopar tard. Per contra, molts d’aquests avis han vist com els seus fills, però sobretot els seus nets i netes, han agafat el relleu activista, s’han lligat una estelada al coll, alguns s’han pintat la cara i tots s’han fet selfies per immortalitzar el que, per molts, era la seva primera mani indepe.
Quan l’aparell es queda penjat i no s’avança convé apagar i tornar a engegar. I, efectivament, quan la màquina es torna a posar en marxa sempre li cal una altra estona per arrencar del tot. Paciència
A més del perfil dels assistents, els discursos de les entitats convocants han mirat al futur, a la represa i l’esperança, en lloc de continuar-se llepant les ferides del passat, del dol i de l’odi. Però també ha estat significatiu que de "la revolta dels somriures" s’hagi passat al putaespanyisme desacomplexat i que el "ni un paper a terra" hagi evolucionat cap a la crema d’una bandera espanyola a l’escenari principal. Tot això amb una assistència molt menor que les milionàries del procés però superior a la de l’any passat i això que aquest any la Diada queia en un atractiu divendres que implicava un atractiu cap de setmana de tres dies de festa.
No cal endinsar-se molt en els motius que expliquen aquesta incipient revifalla. Continuant amb la metàfora informàtica del principi és possible que al software independentista li calgui una actualització, però el hardware encara hi és, bàsicament perquè els motius per desitjar una Catalunya amb estat propi continuen intactes: el dèficit fiscal, la manca d’inversions, la catalanofòbia, la repressió contra les estelades i, sobretot, que no ens deixin preguntar si volem continuar formant part d’Espanya. Efectivament, ha estat la Diada del 'reset’, aquell gest que sempre ve després d’una estona esperant a veure si el problema s’arregla sol. No. Quan l’aparell es queda penjat i no s’avança convé apagar i tornar a engegar. I, efectivament, quan la màquina es torna a posar en marxa sempre li cal una altra estona per arrencar del tot. Paciència.