L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes socials de la Unió Europea. A Espanya, la crisi ha tornat al centre del debat després del desnonament de Maricarmen Abascal, una dona de 87 anys que havia viscut durant dècades al mateix pis de Madrid. Un cas que ha generat una forta mobilització social, especialment després que el Congrés no hagi donat llum verda a dos decrets del govern espanyol sobre habitatge aquest mateix divendres. Si aixequem la mirada, però, veurem que el problema no és exclusivament espanyol. Els 27 estats membres han arribat a la situació actual per camins molt diferents. Mentre alguns països han construït durant dècades grans parcs d’habitatge social, altres han concentrat les seves polítiques a facilitar la compra, subvencionar els lloguers o incentivar la construcció privada.
El component històric, clau
La diferència és especialment visible quan es compara el pes de l’habitatge social dins del parc residencial. Segons les dades comparables de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), els Països Baixos tenen un parc de lloguer social equivalent a aproximadament un terç del total d’habitatges, mentre que Àustria i Dinamarca se situen per sobre del 20%. França també supera el 14%. Espanya, en canvi, apareix entre els països amb una proporció més baixa, amb un 1,2% segons l’indicador específic de l’OCDE.
La diferència entre els models europeus té també un component històric. Als Països Baixos, les associacions d’habitatge van començar a desenvolupar-se ja al segle XIX i la Llei d’Habitatge de 1901 va establir les bases d’una intervenció pública més estructurada. A Àustria, el moviment obrer, les cooperatives i l’habitatge municipal, especialment a Viena, van tenir un paper central en la construcció del model actual. Dinamarca, per la seva banda, va desenvolupar un ampli sistema d’associacions d’habitatge social. La pregunta, per tant, va més enllà de saber quins països tenen més habitatge social el 2026. Rau en els motius que van portar els governs d'aquests països apostar per aquestes polítiques.
Països Baixos: més d'un segle d'habitatge social
Els Països Baixos són el país de la UE amb una proporció més elevada de lloguer social: representa aproximadament el 34% del parc residencial, segons les dades comparables de l’OCDE. Van començar a construir les bases del seu sistema d’habitatge social a finals del segle XIX, amb el desenvolupament d’associacions d’habitatge vinculades a iniciatives filantròpiques, religioses i obreres. La Llei d’Habitatge de 1901 va donar un marc legal a aquestes organitzacions i va permetre ampliar la intervenció pública en la construcció d’habitatges. Després de la Segona Guerra Mundial, el sistema es va expandir fortament per respondre a l’escassetat residencial. El model ha canviat amb els anys —sobretot amb les reformes que hi va haver als noranta—, però una part important del parc ha continuat fora del mercat privat.
Àustria: un model basat en cooperatives i habitatge municipal
Àustria ha construït un dels sistemes d’habitatge social més grans d’Europa a través d’una combinació d’habitatge municipal i associacions sense ànim de lucre. Les arrels del model es remunten al moviment cooperatiu del segle XIX i a les primeres polítiques públiques d’habitatge de principis del XX, però les associacions d’habitatge de lucre limitat van guanyar pes especialment a partir dels anys cinquanta. Aquestes entitats construeixen i gestionen habitatges amb lloguers calculats sobre els costos, sense buscar beneficis per al propietari, i han de reinvertir els excedents en nova construcció o rehabilitació. El sistema està fortament desenvolupat a Viena, on l’habitatge social té un pes especialment elevat. En el conjunt del país, l’OCDE situa el parc social al voltant del 24% dels habitatges. Ara bé, el model afronta ara dificultats. Segons la mateixa organització, l’encariment del sòl i de la construcció, juntament amb la reducció de la despesa pública en habitatge social, ha dificultat el finançament de noves promocions i ha reduït el pes de les entitats en l'oferta nova des del 2021.
Dinamarca: un sistema construït al marge del mercat
Dinamarca també va desenvolupar un model en què l’habitatge social no depèn exclusivament de l’Estat, sinó d’un ampli sistema d’associacions sense ànim de lucre. Actualment, n’hi ha unes 475, que gestionen més de 600.000 habitatges. El sistema té les seves arrels en el moviment associatiu i en les polítiques públiques de construcció d’habitatge del segle XX i funciona amb lloguers basats en els costos, no en els preus del mercat. Una part important del finançament passa pel National Building Fund, un fons independent que rep recursos procedents dels lloguers i que també finança rehabilitacions i noves actuacions. L’accés és relativament obert: no està reservat exclusivament a les llars més pobres i les llistes d’espera tenen un paper important en l’assignació. El resultat és un parc que representa aproximadament el 21% del total d’habitatges danesos, tot i que l’OCDE assenyala també que les llargues llistes d’espera mostren que l’oferta continua sent insuficient en algunes zones.
França: la gran expansió de l’habitatge social de postguerra
França és el quart país de la UE amb una proporció més elevada de lloguer social, amb un 14% del parc d’habitatges, segons l’indicador comparatiu de l’OCDE. Les bases del model es remunten a finals del segle XIX, quan la industrialització i el creixement de les ciutats van impulsar les primeres polítiques per facilitar l’accés a l’habitatge de les classes treballadores. La Llei Siegfried de 1894 va establir un primer marc legal per fomentar la construcció d’habitatges assequibles. Però la gran expansió del parc social va arribar després de la Segona Guerra Mundial, quan l’escassetat d’habitatges, el creixement demogràfic i la urbanització van portar l’Estat a impulsar grans programes de construcció. El sistema es va consolidar al voltant dels HLM (habitations à loyer modéré). El resultat és un parc important: França tenia 5,4 milions d’habitatges de lloguer social l’1 de gener de 2025, segons el Servei d’Estadística del Ministeri francès de Transició Ecològica.
Nota al peu: Per elaborar aquest article, s'ha tingut en compte l'informe PH4.2 Social rental housing stock, que analitza la dimensió del parc d’habitatge de lloguer social als països de l’OCDE i de la UE. La definició que utilitza és molt concreta: habitatges de lloguer que s’ofereixen per sota del preu de mercat i que s’assignen segons unes regles específiques, no simplement segons el funcionament del mercat. Per tant, compara la proporció d’habitatge de lloguer social respecte del total d'habitatges; analitza qui proporciona aquest habitatge: administracions municipals o regionals, administració central, associacions d'habitatge sense ànim de lucre, etc. Així, l'OCDE destaca el pes de les associacions sense ànim de lucre als Països Baixos i Àustria; compara l'evolució del parc respecte d'uns deu anys abans; i explica les limitacions de comparabilitat.