Tot i que el calendari electoral alemany és diabòlic per al canceller Friedrich Merz i té, en el que resta de mes, tres cites decisives per saber si els resultats del passat diumenge a Saxònia-Anhalt van ser una excepció o el començament d'una onada, el líder democristià sembla absolutament superat per la situació. I, en part, és ben natural. L'economia, la immigració i el desgast de la coalició negre-vermella, negre pels democristians de la CDU/CSU i vermella pels socialdemòcrates de l'SPD, transmeten a l'opinió pública divisió i erosió a parts iguals quan Merz només fa 16 mesos que és canceller. Els dos antics grans partits alemanys només sumen als sondejos un terç dels vots, massa poc per abordar tot el que Alemanya ha de fer.
El canceller, que sap que el setembre pot marcar un punt d'inflexió, té al davant tres cites amb les urnes aquest setembre: aquest diumenge, municipals a Baixa Saxònia, important perquè, en ser a l'oest d'Alemanya, permetrà saber si la ultradreta creix també fora de la seva fortalesa oriental, tot i que caldrà esperar, segurament, a les segones voltes del dia 27. El diumenge 20 hi ha uns comicis molt més decisius a Mecklenburg-Pomerània Occidental, on els sondejos donen a AfD la primera posició amb un 36-38 %, seguida d'SPD amb un 30-34 % i la CDU s'enfonsa fins al 7 %. Una catàstrofe si es confirma, ja que s'ajuntaria la victòria de l'extrema dreta amb els democristians quedant amb un dígit en percentatge de vot. I el viacrucis acabarà a Berlín, que en ser ciutat-estat elegeix el seu parlament regional i no és probable que l'AfD superi ni l'esquerra ni la CDU, tot i que doblaria el seu 9 % dels anteriors comicis.
La recepta de Merz per superar la crisi de la CDU i fer créixer Alemanya se sustenta en una quadratura gairebé impossible que ha començat a aprofundir aquesta setmana
La recepta de Merz per superar la crisi de la CDU i fer créixer Alemanya se sustenta en una quadratura gairebé impossible que ha començat a aprofundir aquesta setmana. En síntesi, planteja dues operacions diferents: la primera, desregular Europa simplificant permisos i obligacions administratives. El seu objectiu és clar: estalviar costos i afavorir la inversió sense reduir directament les pensions o prestacions. El problema és que els seus efectes fiscals són lents i incerts. La segona actuació és reduir despeses i equilibrar comptes. Aquesta encara és més difícil, ja que amb una població que envelleix i quan augmenten els costos de pensions, sanitat i dependència, és impossible rebaixar impostos i elevar la despesa en defensa. Només hi ha una possibilitat si aquest és el camí: retallar prestacions o limitar-ne l'accés, augmentar cotitzacions o endarrerir l'edat de jubilació, apujar altres impostos o endeutar-se més. En economia, la màgia no existeix.
Aquí no hi ha cap cercle virtuós a completar, sinó que més aviat el que sembla tenir davant Alemanya és un cercle viciós. A cada fitxa que mou, lluny de trobar una solució, es genera un nou problema. Així, si aplica retallades socials, castiga votants vulnerables de l'est que ja estan passant a l'AfD i, si renuncia a les reformes, l'economia continua estancada i deixa un discurs fàcil de l'extrema dreta per denunciar la incapacitat del govern. Si endureix la immigració, legitima el seu tema estrella, i el camí de l'AfD és gairebé una autopista que sempre prometrà mesures més extremes. Si manté el cordó sanitari, l'extrema dreta es presenta com a víctima del sistema i, si el trenca, normalitza i divideix la CDU. I el problema és que la CDU no té gaire temps i els seus socis de coalició, els socialdemòcrates de l'SPD, no acceptaran reformes socials doloroses.
Potser no és un escac i mat, però les alarmes estan donades i, com que ase magre, ple de mosques, ara sorgeixen les crítiques que a Merz li falta carisma i connexió emocional amb l'electorat. Els alemanys només visualitzen el que han de sacrificar, però no un futur millor. I això, sense un lideratge inqüestionable, com en el seu dia van ser Angela Merkel o Helmut Kohl, és gairebé una travessia impossible.