La celebració de la Diada nacional de Catalunya el passat 11 de setembre ha ofert una oportunitat valuosa per reflexionar sobre l'estat actual del moviment independentista i, més àmpliament, sobre el camí cap a l'exercici ple del dret a decidir dels catalans. Atenent les xifres de participació, podríem quedar-nos en una anàlisi superficial, on es pretengui assenyalar que l'independentisme està desfet, i fer una valoració sobre la suposada derrota. Tanmateix, també es pot interpretar la falta de participació com un moment de reflexió posterior al pic viscut durant els últims anys. Pot ser moment d'una calma serena en la qual els plantejaments cívics i polítics estiguin en un procés de transformació.

Les xifres oficials reflecteixen una participació de 41.500 persones en el conjunt de les tres manifestacions convocades. 28.000 a Barcelona, 12.000 a Girona i 1.500 a Tortosa. L'any passat hi va haver 73.500 participants, per la qual cosa les xifres, en termes quantitatius, parlen soles. Com assenyalava Jordi Cuminal en l'anàlisi que aquest mitjà va realitzar l'11 de setembre, continuen sent xifres potents. I Montserrat Nebrera reforçava la dificultat que té avui dia aconseguir convocar gairebé 30.000 persones a Barcelona. I amb un dia de pluja, per cert.

Però em sembla interessant contemplar el que està passant des d'una perspectiva més àmplia. Pot interpretar-se la reducció de la participació exclusivament com a desafecció? A parer meu, és més probable que ens trobem davant d'un procés de normalització democràtica. El meu estimat Lluís Llach, actualment president de l'Assemblea Nacional Catalana, va dir durant la lectura del manifest algunes coses que avui vull subratllar aquí: la importància de la defensa de la llengua catalana, el reconeixement de l'espoli fiscal i la necessitat que Catalunya, com a nació, exerceixi l'autodeterminació. Em semblen tres pilars essencials que haurien de ser coneguts en profunditat en la resta del territori espanyol. Perquè si alguna cosa va fer falta durant el recent punt àlgid del procés, va ser la comunicació amb Espanya. Una comunicació fluida, honesta i calmada per explicar de primera mà el que passa a Catalunya, i la realitat sobre la llengua catalana, la fiscalitat i el dret d'autodeterminació. No els vindria gens malament als territoris d'Espanya reconciliar-se amb la seva germana catalana i bastir ponts des de les bases per a allò que ens beneficiï als qui paguem impostos, als qui necessitem processos de llibertat i sobirania, que crec que som gairebé tots i fins ara no hem estat capaços ni d'escoltar-nos cara a cara.

O a hores d'ara ens "comunicarem únicament" a través del que ens arriba pels mitjans, o per les xarxes socials?

És ara més que mai el moment d'apostar per reforçar el diàleg, entendre'ns i respectar-nos. Considerar que l'avenç de Catalunya en el seu dret a decidir, bé podria ser l'avançament per a una societat en la qual tots hem de i podem avançar

A ningú no se li escapa que el canvi de govern a la Generalitat, amb l'arribada del PSC, ha tingut un impacte immediat en la institucionalització del sobiranisme. Les enquestes més recents proporcionen una imatge matisada del sentiment independentista. Segons l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió, el 40% dels catalans es mostra a favor de la independència, davant el 52% que s'hi declararia en contra. La resposta canvia quan es pregunta per la forma política preferida per a Catalunya, on el 32% respon un model autonòmic com l'actual, mentre un altre 32% defensa la independència. Un 22% prefereix un Estat dins d'una Espanya federal. O sigui, que el 54% vol una capacitat més gran d'autogovern, sigui mitjançant un sistema independent, o bé dins d'un sistema federal amb més competències. I no és una xifra menor.

És evident que Salvador Illa està intentant reconduir la terrible situació a la qual es va arribar. La dinàmica del "diàleg constructiu" que, gràcies a la pugna política que Puigemont està donant, va donant fruits. La seva recent trobada a Brussel·les ha exemplificat una aproximació i una imatge per a l'exterior: s'aposta pel diàleg, per la negociació, amb la tremenda imatge que el president Illa hagi de desplaçar-se a dialogar amb el president Puigdemont al seu exili. És un missatge carregat de significat.

L'esgotament, la decepció, el descrèdit i la falta d'interès per part de les bases sobiranistes i de les independentistes és una realitat. Com també ho és la de l'esgotament de les bases progressistes, i de consumidors, pensionistes, estudiants, treballadors, animalistes, i qualsevol mena d'activista el dia d'avui. La societat està adormida, fastiguejada, cansada, i molt saturada amb tantíssima trampa i mentida. Cada vegada és més complicat expressar una opinió i encara fan mal les ferides dels moments viscuts, on l'extremisme repressor es va posar de manifest. És lògic estar travessant una espècie de xoc posttraumàtic, si se'm permet l'expressió.

Com apunta David González, director adjunt d'aquest diari, pot ser que siguem davant de l'última Diada del postprocés, i a més, també, pot ser que les manifestacions massives hagin deixat de ser l'instrument de l'independentisme. L'arribada imminent de Puigdemont a Catalunya i l'avenç en algunes qüestions importants com el finançament, suposen un nou punt de partida. Les dades evidencien que la majoria de la societat catalana vol més autogovern, i no ens aniria malament als altres si en prenem nota i apostem per alguna cosa semblança als nostres territoris. Sempre he pensat que allò de Catalunya bé podria inspirar-nos, organitzar-nos i fer-nos apostar per governar-nos més i millor.

És ara més que mai el moment d'apostar per reforçar el diàleg, entendre'ns i respectar-nos. Considerar que l'avenç de Catalunya en el seu dret a decidir, bé podria ser l'avançament per a una societat en la qual tots hem de i podem avançar. Aquesta nova etapa bé mereix apostar per fer les coses entre tots molt millor que en els últims temps, i en això la població que no pertanyem a Catalunya tenim molt també per fer.