El pacte entre Pedro Sánchez i Oriol Junqueras per derogar la sedició i reformar el delicte de desordres públics és un acord que permet salvar el cul als líders del procés mentre condemna la població a la presumpció de culpabilitat perpètua. L’esperit d’aquest canvi legal resulta tan clar com pervers: d'ara endavant, Espanya tolerarà que els capatassos processistes repeteixin manta vegada les seves performances estèrils sense fotre’ls a la trena (acusant-los, com a molt, de malversar els diners del comú), bo i focalitzant el nucli delictiu en la mobilització independentista. Ja coneixem prou la legalitat dels enemics per saber que tant els fot la seva pròpia lletra, però no cal filar molt prim per veure com la descripció del desordre públic (sota el pretext d’atemptar contra la pau social, intimidar un responsable polític o ocupar un edifici públic) serà l’escudella ideal perquè els jutges puguin castrar l’expressió col·lectiva amb una tranquil·líssima impunitat.

Junqueras ha ordit un pla d’una maldat sense límits, amb la passivitat connivent de Junts per Catalunya, que permetrà la repressió de l’independentisme amb el segell dels virreis catalans. Després d’haver abocat els nostres joves a la crema de contenidors d’Urquinaona i de permetre que els miserables de l’Estat Major enviessin els nanos a l’Aeroport (només perquè la policia els tragués un ull o mig colló), ara Esquerra fomenta que l’Estat pugui reprimir accions similars amb l’aplaudiment de la Generalitat. El que han provocat els líders processistes conforma una normalització de la violència —policial i judicial, que vindrien a ser la mateixa cosa— molt més nociva que la intervenció de la bòfia durant l’1-O. Finalment, els ideòlegs del PSOE han aconseguit que siguin els nostres propis responsables públics qui puguin enviar-nos a l’escorxador. Encara que sigui conseqüència lògica de la rendició del 2017, la cosa no deixa d’ésser terrible.

Cal felicitar Pedro Sánchez pel fet d’haver creat un entorn futur molt més repressiu i castrador que l’ordit per la Llei Mordassa de la dreta, assegurant-se que els exiliats puguin anar tornant a Catalunya (previ pas per judicatura) i convertint el nou pal de paller d’Esquerra en un partit amb moltes més hipoteques que Convergència. Fixeu-vos si és malparit, el nano, que s’ha garantit un cenacle de polítics catalans eunucs, esporuguint qualsevol intent de manifestació rellevant a l'ensems, i tot això mentre acaba facilitant que Salvador Illa sigui el proper president de la Generalitat. Se certifica, estimat Pere, que això teu de la Catalunya Sencera i de la fucking Via Ampla és un invento extraordinari! Quan la judicatura espanyola (encabritada després que Sánchez hagi esmenat la sentència del Tribunal Suprem) rebi el nou redactat del delicte de desordres públics, els fiscals de la casta veuran manifestacions il·legals fins i tot en botifarrades dels CDR.

El pacte per derogar la sedició i reformar el delicte de desordres públics és un acord que permet salvar el cul als líders del procés mentre condemna la població a la presumpció de culpabilitat perpètua

Si les entitats cíviques no fossin una estricta hipòstasi de l’esquerrovergència que ha primat la seva llibertat a la col·lectiva, tant Òmnium com l’ANC trencarien qualsevol relació amb l’administració neocolonial catalana; però demanar a la dissortada funcionària Dolors Feliu que s’allunyi de la mamella seria igual d’impossible com el fet d’exigir-me un pèl més de modèstia. Però bé, fins i tot aquesta desgràcia que us conto té un aspecte positiu: a hores d’ara, ni un sol independentista pot legitimar l’acció dels partits polítics catalans i dels seus assalariats a les guinguetes cíviques, així com ni un sol independentista pot negar que amb aquesta gent només ens espera misèria, repressió i més Espanya. Jo me’n congratulo, i no només perquè porti cinc anys avisant-vos que tot això passaria, sinó perquè ara començareu també a entendre que l’única solució per guanyar la llibertat és desfer-nos de tota aquesta gentola que mena el poble a l’extinció.

Abans d’aquest canvi, l’única via que restava mínimament viva de l’1-O era la possibilitat de salvar l’exili a través de les instàncies europees. Però ja em direu qui podrà, ara per ara, apel·lar a l’anormalitat jurídica vuitcentista espanyola i l’anomalia del fet que Puigdemont pugui ser eurodiputat i no president, quan és el mateix Govern de la Generalitat qui negocia amb els agressors. Quin europeu es prendrà seriosament un polític català que plora la repressió mentre la intercanvia per uns pressupostos autonòmics? Bé, el que deia abans; desfem-nos com més aviat d’aquesta penya que només mira per ella, filla directa dels piolins que cascaren la padrina el dia del referèndum i que, per molt que us costi, encara tindrà prou estómac i cinisme per dur-nos tan avall com la seva supina i oceànica mediocritat. Us ho vaig dir, insisteixo. A banda d’advertir-vos, a partir d’ara procediré a guiar-vos, car tots plegats serem desordres públics agreujats.

I necessitarem un far per sobreviure a la mar morta.