Avui, Diada Nacional de Catalunya, el que millor concorda amb l’estat de coses, la manca virulenta d’unió, la desunió, és la Desdiada. La peça d’avui podria ser molt curta. D’una línia a penes. Per exemple: “Desunió. Ja n’hi ha prou”.
Sabem que la situació és difícil. Però només els infants creuen que les coses es fan quasi per art de màgia. Ho recordava, amb poca fortuna pel que es veu, fa uns dies Alex Salmon. A Escòcia fa dècades que intenten la independència. I amb un partit hegemònic.
Per injust que sigui l’estat de coses actuals, amb repressió, amb menysteniment, en alguns casos grollers, de l’autogovern, amb promeses gens virulentes mil cops incomplides, no queda més que la resistència, la insistència irreductible, més aviat.
Cal acumular encara moltes energies, generar exponencialment moltes més complicitats i treballar de valent plegats
La independència no val si no te la reconeixen. No ja Espanya, que no la reconeixerà des d’un principi, sinó que els punts neuràlgics de la comunitat internacional no sembla, ara per ara, que hi siguin proclius. Llevat que un aspiri a emular la República Turca del Nord de Xipre. Així, cal recordar: dècades, falten encara. Tot plegat, de la sentència de l’Estatut fa dotze anys i de la primera gran manifestació nítidament independentista només en fa deu. Per important que fos —i ho va ser, ja que va posar al caire l’oficialisme espanyol, no el deep state— l’1-O, no n'hi va haver prou. Com va dir la Comissió Internacional —de voluntaris— que va seguir la jornada, va ser molt maco, pacífic i festiu, però resultava inhomologable. Recordem els fets i siguem seriosos.
Per tant, queda molta feina per davant i molt a aprendre, tot extraient conclusions del que s’ha fet bé i del que s’ha fet malament. Cal acumular encara moltes energies, generar exponencialment moltes més complicitats i treballar de valent plegats. Una cosa serà el contingut del futur nou estat —allà valdran totes les diferències programàtiques i ideològiques—. Ara només pot ser legitima i útil o útil i legítima una fita: la independència.
El motor català, i només l’institucional, perd força per mil porus, quan no per forats ben evidents. El més gràfic, els retrets, per part de qui creu que l’únic independentisme és el seu; i que qui no combregui amb els seus plantejaments o no és independentista o una cosa pitjor. Estarem al caire de sentir botifler per part de membres de la societat, de societats que ja no són el que eren, precisament, perquè la unitat està esvaïda.
Criticar els partits està bé; s’ho mereixen de llarg. Intentar substituir-los, tanmateix, ara per ara ha estat un fracàs, aquí i arreu. O els esforços de substituir-los han estat un fracàs electoral o han esdevingut populismes cabdillistes, alguns encara vigents ben a prop nostre, que, lluny de donar solucions o alternatives, han empitjorat molt la situació.
Fora d’agrair més calma, més reflexió, més tocar de peus a terra, menys afanys d’hegemonia i menys insults. La Diada podria ser un bon dia de reflexió. I, per damunt de tot, sense cercar culpables. Només cal mirar-se al mirall per trobar-ne.