Retorn de vacances i sense sorpreses: Espanya continua donant una imatge d’Estat malgirbat, gens confiable i governat per personatges que creuen que un càrrec polític és un dret diví i no un servei ciutadà. Tot el que ha passat aquest estiu no fa res més que reblar el clau que els catalans ja havíem tastat en pròpia pell quan vàrem intentar exercir el nostre dret democràtic: l’absolut menyspreu cap a les regles de la democràcia. I no sols pel que fa a l’evident control ideològic dels diversos poders de l’Estat, sinó sobretot pel desacomplexament amb què se salten les normes bàsiques de l’ABC democràtic.
Poso la lupa en aquests dies d’agost que personalment he viscut a milers de quilòmetres, amb la mirada neta que atorga la distància física. Me’n vaig anar quan començaven a cremar centenars de milers d’hectàrees, devorades per uns incendis que semblaven no tenir fi. Desesperació de la gent, destrucció de patrimoni, catàstrofe ecològica i, just en aquell moment, el president Pedro Sánchez decidia que s’anava de vacances. Hom pensaria que no era el moment, que calia donar explicacions per la manca absoluta de previsió, des dels incendis de l’any passat als d’enguany; per la pèrdua dels diners de Next Generation que hi havia destinats i s’havien perdut en els forats de la ineptitud; per la inexistència d’un pla bàsic de coordinació; per... No era el moment, però La Mareta l’esperava i, com ha demostrat a bastament, a Sánchez res no el despentina.
No era el moment, però La Mareta l’esperava i, com ha demostrat a bastament, a Sánchez res no el despentina
Dues setmanes fora, i de retorn de vacances, esclata la invasió de Ceuta per part de desenes de milers de migrants, la imatge internacional d’Espanya s’arrossega pel fang i el president... continua de vacances. Si la seva absència en plena onada de focs resultava un gest brutal de manca d’empatia, la seva absència en plena crisi fronterera és un acte de greu irresponsabilitat que rebla l’escàs prurit democràtic que respira la cultura política espanyola. Els fets, sumats un rere l’altre, són una multiplicació de despropòsits. Primer el govern espanyol és incapaç d’aturar l’allau migratòria que literalment assalta la frontera i envaeix Ceuta. En aquest punt ja es perceben dues causes, si una és greu, l'altra encara més: o els serveis d’intel·ligència no es varen assabentar de l’allau i, per tant, demostren una inutilitat severa, o ho sabien, varen informar i la Moncloa és incapaç d’aturar-ho. Alhora cal sumar un tercer punt també greu: la demostració reiterada que el Marroc mou la política exterior espanyola com si fos un titella. D’aquí que Espanya es baralli amb Itàlia, i ni tan sols demani explicacions al Marroc. A partir d’aquí, tot rodola cap avall. No saben com gestionar la crisi dels milers de persones que encara són a dins; abandonen la gent de Ceuta a la seva desesperació; minimitzen la crisi social i sanitària que tot plegat representa, i es neguen a donar explicacions públiques, malgrat l’obligació que tenen legalment. I el president continua de vacances...
Algunes conclusions apressades. La primera: la política exterior de Sánchez —errada en gestos i aliances— ha afegit més vulnerabilitat a la solidesa internacional d’Espanya. La segona: la política interior, pressionada ideològicament sense cap filtre —com ara la regulació de més d’un milió de persones—, envia missatges de colador migratori que tenen la majoria dels països de la UE esgarrifats. La tercera: empitjora la imatge de país poc confiable, incapaç de controlar les fronteres més vulnerables, posant en perill la mateixa frontera de Schengen. La quarta: el Marroc guanya per golejada i confirma públicament la vulnerabilitat d’Espanya, la qual farà servir cada vegada que ho necessiti. I la cinquena: la probabilitat que es torni a produir una allau migratòria d’aquesta naturalesa i dimensions és tan alta com evident la manca de previsió de l’Estat per impedir-la.
Queda una darrera conclusió: la confirmació que Sánchez se’n fot de tot, convertit en un president enganxat a la trona amb ciment, indiferent al joc democràtic que exigeix les explicacions públiques dels errors, les responsabilitats assumides i les dimissions pertinents quan passa un fet d’aquesta gravetat. Contràriament, es permet negar les respostes obligades, impedeix la presència dels ministres a les convocatòries del Senat i s’entreté inaugurant eclipsis mentre continua de vacances. Ens imaginem el primer ministre alemany anant-se’n de vacances amb mitja Alemanya cremant i amb la seva frontera vulnerada per l’entrada de centenars de milers de persones? Ens el podem imaginar negant les explicacions públiques pertinents? Podem imaginar que no es produeixin dimissions? Etcètera...
La Mareta com a símbol del poder indecent, aquell que s’assenta en la idea del privilegi i no en el servei al ciutadà.