L’únic dubte que tinc sobre l’onada conservadora que travessa Europa i els Estats Units és si podrà desplegar-se i aterrar amb un mínim de gentilesa i sentit de la civilització. Tinc amics intel·ligents que diuen que no podrem superar el paradigma liberal sense tornar a passar per una guerra o un conflicte intern de gran abast. Quan veig que un clàssic del sistema autonòmic com Antoni Puigverd s’ha de distanciar tant de la línia editorial de La Vanguardia per parlar de Charlie Kirk, em poso neguitós. Com explica Puigverd, l’assassinat de Kirk recorda, en certa manera, el destí dels germans Kennedy, que també anaven al davant d’un canvi d’ordre internacional i van pagar-ho amb la vida.
El fet que Puigverd reconegui que no es pot anar deshumanitzant les veus discordants per mantenir l’ordre establert vol dir que alguna cosa està canviant. Tot i així, no sé si hi serem a temps. Un detall que em crida l’atenció és el nivell d’estupor que la carnisseria de Gaza provoca entre els progres de Barcelona i de Madrid, que no van fer res per defensar el dret a l’autodeterminació de les mentides dels diaris i els polítics. Una cosa que estem a punt d’aprendre és que les actituds individuals tenen conseqüències. Quan el PP s’indigna perquè Pedro Sánchez utilitza Gaza per polaritzar, penso: "De què us queixeu, si ho fa per intentar recuperar el prestigi democràtic que l'Estat va perdre amb el 9N i l’1 d’octubre?".
Si algú es pensava que els catalans podrien passar-se vuit anys fent manifestacions multitudinàries a favor de l'autodeterminació sense que en prenguessin nota Rússia, Xina, els Estats Units, Israel o fins i tot els palestins, és que no sap res de geopolítica. Europa va demostrar que la democràcia era un valor formal, que no defensava res concret més enllà d’unes estructures de poder establertes per la guerra. Israel sap que, com diria Putin, Europa defensarà Palestina fins al darrer terrorista de Hamàs i obra en conseqüència. Tothom sap també —menys José Luis Villacañas, que tenim tan deprimit darrerament— que si els catalans no van gosar plantejar la independència fins al segle XXI, va ser per por d’acabar com Gaza.
Tot això és important tenir-ho en compte per navegar l’època que ve. Amb el permís dels Estats Units, que ja no es pot pagar un parc d’atraccions tan gran, Europa està sortint de la postguerra moral del segle XX. La manifestació de Londres d’aquest cap de setmana, que tampoc no va ser res de l’altre món al costat de les que organitzem els catalans, n’és un primer senyal, igual que el creixement constant del nacionalisme en els lands alemanys. Els espanyols també s’estan alliberant del segle XX, però encara no són conscients que Franco no va ser cap excepció en la història d’Espanya. Això només ho sap Catalunya.
L’impacte d'Aliança Catalana i el desconcert que crea entre els opinadors no té a veure, tan sols, amb l’onada conservadora que travessa Europa i els Estats Units. Catalunya està deixant enrere el catalanisme, i ja era hora, tenint en compte que jo ja el vaig donar per mort en un dels meus primers articles a l’Avui, quan Josep Piqué intentava liderar el PP. L’objectiu de fons del catalanisme era demostrar que el país era capaç d'autogovernar-se. Ara pot semblar obvi, però a primers del segle XX veníem de segles de descomposició institucional i col·lectiva. La Guerra Civil va fer caure el catalanisme en desgràcia perquè la Generalitat no va saber defensar l'ordre, però Espanya es va veure obligada a abraçar-lo de nou quan Jordi Pujol el va posar sobre la taula durant la Transició.
El president Aznar va esgotar el projecte catalanista quan va demostrar que els castellans podien gestionar l’Estat amb tanta o més eficàcia que els catalans, sense matar ningú ni matisar la seva concepció invasiva del nacionalisme. A partir d’aquí, només era qüestió de temps que l’independentisme guanyés terreny a Catalunya. El procés encara es va fer sota l’obsessió de la gestió. Amb una bona gestió, els nens podrien menjar gelat cada dia i els homes ens podríem quedar embarassats. Però les mentides dels polítics i les prevaricacions dels jutges han fet veure als catalans que la democràcia es degrada si no és capaç de desplegar els mitjans humans necessaris per defensar una veritat existencial sobre el terreny.
Aquesta superació del victimisme, que cada cop tindrà més força, és la que ha catapultat Sílvia Orriols
Aquesta superació del victimisme, que cada cop tindrà més força, és la que ha catapultat Sílvia Orriols i és la que portarà el PSC a convergir amb Oriol Junqueras i Carles Puigdemont de seguida que tots dos es puguin tornar a presentar. Justament perquè la història torna, el paper de Catalunya en la fundació d’Espanya es notarà cada cop més. Iván Redondo s’equivoca si es pensa que el PSOE tindrà un xec en blanc a Catalunya pel sol fet d’oposar-se a VOX. Igual que VOX s'enganya si es pensa que Castella podrà tornar a imposar-se per la força. La pressió d’Àfrica i d'Amèrica —tant demogràfica com geopolítica— anirà convertint la catalanitat en un dels trets distintius més importants de l’Estat espanyol.
I Espanya sens dubte que és eterna, no seré jo qui ho discuteixi. Però l’Estat espanyol és més fràgil del que sembla, i més amb l’actual equilibri de poders. La barreja de forces que els propers anys es trobaran a Catalunya ens posarà a tots a prova fins al punt que tornarem a discutir qüestions que semblaven decidides des del segle XVI —no només la suposada homosexualitat de Miguel de Cervantes que ens proposa la darrera pel·lícula d’Amenábar, per evitar entrar en debats peluts sobre els mites fundadors.