Diuen que van ser més de dues-centes mil persones les que ahir van ser a Perpinyà per veure i escoltar Carles Puigdemont. Hi ha dades que s'apropen més a les tres-centes mil. Totes elles organitzades, pagant-se de les seves butxaques el viatge, els àpats, la gasolina, l'autobús, l'aparcament. Convençudes, lliures i responent a la crida, una vegada més.

La Catalunya Nord, que és en territori francès, ha fet possible que la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí siguí efectiva, ha deixat en evidència Espanya. Literalment, ha avergonyit l'Estat espanyol una vegada més. Perquè ha deixat constància que a França tres eurodiputats han pogut donar-se un bany de masses, acompanyats per membres del govern actual de Catalunya, i davant dels ulls de múltiples mitjans de comunicació.

És evident que el problema el té Espanya, perquè aquest acte no hauria estat possible uns quilòmetres més enllà de Perpinyà. Perquè el jutge Pablo Llarena va avisar que la immunitat aquí no tindria efecte, considerant que Espanya és d'alguna manera una mena de paradís judicial. Una cosa semblant deia un tribunal aragonès aquests dies, en assenyalar que les normes de dret penal internacional no són d'aplicació a Espanya. I tot per no respondre a les demandes sobre memòria històrica de les víctimes del franquisme.

Tot el que tingui a veure amb aquells que planten cara al feixisme queda fora de la llei que se suposa igual per a tothom. I la dreta brama: com Cayetana Álvarez de Toledo, que sense reparar en el brutal ridícul que fa, envia una carta a les autoritats franceses per demanar-los que repudiïn Puigdemont. I ho fa apel·lant la llibertat i la democràcia. Una cosa esperpèntica. No s'adona que tant ella com Valls fan gala d'uns rampells anitdemocráticos i contra la llibertat, precisament. El francès, que negava l'existència de la Catalunya Nord, s'atrevia a més a dir que el president Puigdemont no era benvingut a França. Així, sense despentinar-se. Un altre que déu-n'hi-do, com Álvarez de Toledo. Els que estan tan acostumats a creure's que tot és seu, que no s'adonen que precisament queden en evidència quan escupen cap amunt.

Una setmana en què el Constitucional ha tombat la sentència de Marchena contra Strawberry, en defensa de la llibertat d'expressió. La mateixa en la qual coneixem l'absolució de Willy Toledo per cagar-se en Déu i en la Verge, fent ús, també, de la seva llibertat. I això succeeix els mateixos dies en què es destapa l'escàndol de la Junta Electoral Central, que tenia com a vocal Betancor mentre estava a sou de Ciutadans i resolia les denúncies que aquests presentaven i que, suposadament, ell hauria ajudat també a redactar. Són personatges com aquest els que, fent trampes, es dediquen a criticar els altres: criminalitzen els qui senzillament volen expressar la seva opinió a través d'unes urnes. Aquests són els delinqüents. De quina llibertat parlen aquests? Els que aplaudeixen la inhabilitació tramposa d'un diputat per penjar una pancarta que demana la llibertat dels qui estan presos de manera injusta. Els que se n'alegren de veure entre reixes a qui van fer possible que més de dos milions de persones expressessin pacíficament les seves idees. Resulta cínic i cansat aguantar els discursos d'aquests personatges.

Hi hauria hagut encara més gent en l'acte de Puigdemont de no ser perquè la policia espanyola s'ha dedicat a fer controls de tots els vehicles, obligant-los a passar d'un en un la frontera. Això ha ocasionat embussos interminables que han fet que centenars de persones no arribessin a l'acte a temps. El diputat basc Jon Iñarritu preguntarà en seu parlamentària per aquests controls.

Els amics de Álvarez de Toledo, de Valls, de Betancor han estat pocs i no han pogut passejar el seu odi com els hauria agradat. Però tot i així, els quatre que hi han estat, han tingut la llibertat per expressar-se. Perquè la llibertat és precisament això: poder no estar d'acord i expressar-ho tranquil·lament.

Avui ha estat un dia històric. Un més. Una altra victòria més de Puigdemont, que ha aconseguit tenir una resposta massiva, sense comparació per part d'un altre líder polític a la UE en aquests moments. I això és, precisament el que els fot. El que els fa serrar les dents i escopir verí. I són tan nefastos que escupen cap amunt... i ja se sap el que passa després.

Però, a més de tot això que ha estat sens dubte emocionant i reconfortant, hi ha una cosa que em sembla el més important d'ahir a Perpinyà: Núria Casamajó ha pogut abraçar el seu fill dos anys després, després de patir l'exili del seu fill, els seus dies a la presó alemanya, les persecucions, les amenaces, la mort del seu marit. Sincerament, tot el que és polític em sembla apoteòsic. La mobilització de la gent em resulta encoratjadora. Però, sobretot, humanament, el que més m'ha arribat a l'ànima és que una mare que fa dos anys que no pot abraçar el seu fill, havent passat un veritable calvari, hagi pogut fer-ho. De cor, és el que més m'alegra del dia d'ahir: l'abraçada de Perpinyà. I cal fer tot el possible perquè aviat aquesta abraçada sigui a Amer.