Soc dels que vaig apostar que Pedro Sánchez no cessaria la ministra Margarita Robles per l'espionatge a l'independentisme català, escàndol que continua creixent, i no crec que ho faci per més que li ho demani el president Pere Aragonès. Aragonès no és el Jordi Pujol de 1995 que es va cobrar el cap de Narcís Serra per l'escàndol de les escoltes del Cesid, sobretot perquè la dependència de Pedro Sánchez d'ERC no és la mateixa que tenia Felipe González de CiU. La jutgessa Robles, com el també jutge Fernando Grande-Marlaska, el titular d'Interior, són ministres d'Estat, o sigui, (gairebé) intocables. Els que hi entenen diuen, fins i tot, que són ministres del Rei; i que se sàpiga, sa majestat, Felip VI, no ha rectificat encara ―anava a escriure "abdicat de"― aquell discurs del 3 d'octubre del 2017 on va cridar "els legítims poders de l'Estat" a "assegurar l'ordre constitucional" dos dies després del referèndum de l'1-O. I en la mateixa jornada que fins i tot una part de la Catalunya no independentista va omplir el carrer en múltiples i massives mobilitzacions, esperonada per la violència policial desencadenada dos dies abans.

Una vegada més, i com va posar de manifest l'encès discurs de Robles al Congrés, en el qual, lluny de posar el càrrec a disposició, va justificar l'espionatge, el cap de l'Estat actua com a dic de contenció. Fins i tot com a element dissuasiu davant dels dubtes del resultadista Sánchez, de qui es pot esperar tot ―fer plegar Robles, pactar l'abstenció de Feijóo o, si fes falta, el sí de Vox― per no perdre la votació de torn, en aquest cas la dels ajuts per mitigar els efectes la guerra d'Ucraïna. La suma del vet reial davant de les conseqüències del retorn del procés, o sigui, del nou episodi que ha deixat a l'aire les vergonyes democràtiques de l'Estat, i el virtuosisme de Sánchez en l'art de manejar les geometries variables em porten a pensar que tampoc no s'acabarà la legislatura espanyola en un tres i no res per més que amenaci Gabriel Rufián. Sumi's com a tercer factor per descartar el descarrilament el petri suport que té Sánchez, malgrat que sembli una altra cosa, en les i els ministres de Podemos i En Comú Podem. A Yolanda Díaz i altres sembla importar-los un rave el fet que ells també poden haver estat espiats per Pegasus sempre que continuïn escalfant els seients en el Consell de Ministres.

El que preocupa Pedro Sánchez és que el CatalanGate pugui trencar el pacte no escrit que va acompanyar els indults de l'1-O: la congelació del 'procés' ad infinitum i la 'rehabilitació' d'ERC com a partit autonomista

Una altra cosa és que Sánchez estigui emprenyat amb els seus socis catalans d'ERC, que li van votar en contra el pla d'ajuts encara que amb el salvavides de Bildu, i potser nerviós davant de l'eventualitat que l'espionatge ampliat a advocats de la defensa dels independentistes tingui efectes jurídics en els tribunals europeus on es lliura la segona volta de la batalla legal del procés. En el fons, el que preocupa el president és que el CatalanGate pugui trencar el pacte no escrit que va acompanyar els indults dels líders de l'1-O: la congelació del procés ad infinitum i la rehabilitació d'ERC com a partit autonomista o equivalent. O sigui, que el "ho tornarem a fer" de Jordi Cuixart no passi de lema un tant murri però sense data al calendari, que el momentum del president Torra no arribi mai. En el dia a dia parlamentari, és clar, aquest pacte no escrit ―que a Catalunya és gairebé un secret a veus― obliga a la pràctica ERC a mantenir-se en la disciplina de la majoria de suport al Govern d'Espanya, com es van mantenir dijous els diputats del PDeCAT i Bildu malgrat que també haurien estat espiats per Pegasus. No per casualitat l'editorial d'El País acusava ahir ERC de pretendre que el debat sobre el cas Pegasus "permeti obviar els fets de la tardor del 2017". Fets resumits i transvestits de "ruptura de l'estat de dret" ―de nou, el discurs del Rei marcant la pauta― en el marc de la qual "no sembla il·lògic que els serveis secrets activessin ―sota el control jurídic corresponent― (aclareix l'editorialista, pel que sembla més informat que el mateix Sánchez) els seus mecanismes d'espionatge". És a dir: hi va haver espionatge, que n'hi va haver, però hi havia motius per fer-lo, entre els quals, "la revolta de carrer, dirigida per un misteriós Tsunami organitzatiu, que va contestar a la sentència del Suprem l'octubre del 2019". Calcadet de l'al·legat de Robles ―"què s'ha de fer quan es declara la independència?"―, i per això plenament conforme amb la partitura de la Zarzuela, encara que l'esmentat diari progressista reconegui que la ministra va fer servir un to inoportú en les vigílies de la rellevant votació a la cambra baixa.

Blanquejar l'espionatge a l'independentisme atenent a presumptes amenaces per a l'Estat és reproduir la lògica perversa que justifica la Guerra Civil i el cop de Franco i la dictadura com a resposta a l'"amenaça rojo-separatista"

O sigui que el Pegasus va tocar amb les ales, pel cap baix, uns 65 mòbils estratègics, propietat de líders del procés i el seu entorn, perquè aquests estaven fent la independència. Per l'Estat i els partits del 155, entre els quals el PSOE, la pregunta és òbvia: què hauria de tenir això d'estrany? Però per qualsevol demòcrata hauria de ser una vergonya agafar-se a un argument així. Sorprèn que no se n'hagin adonat. Blanquejar l'espionatge a l'independentisme atenent a presumptes amenaces per a l'Estat és reproduir la lògica perversa que justifica la Guerra Civil i el cop de Franco i la dictadura com a resposta a l'"amenaça rojo-separatista" i en el context dels convulsos anys de la II República. El 78, en l'anomenada Transició, aquest mecanisme, que prescrivia el perdó constitucional als feixistes que mai no el van concedir a les seves víctimes, va servir per cobrir amb un espès vel els crims del règim franquista a canvi de la pau civil en la nova situació. La violència d'ultradreta, amb el cop del 23-F com a clímax, recordava de tant en tant quina era la naturalesa del pacte. Per això mateix, l'oscaritzat Pedro Almodóvar, paradigma de la modernitat postfranquista, ha tardat 40 anys a exhumar una fossa de la Guerra Civil a les seves pel·lícules. "Oblit" era la paraula clau. Curiosament, com ara però a la inversa: per als gestors de l'Espanya actual, que l'assumpte Pegasus sigui lleig, molt lleig, no pot suposar "oblidar" el procés. Com se sostindria, si no, una sentència tan de Consell de Guerra sumaríssim com la que va emetre el Tribunal Suprem? El Rei no pot quedar-se del tot en pilotes. Traumes duradors, traumes d'Espanya.