Els resultats de les eleccions del 21 de desembre van deixar l’independentisme en estat de xoc. Tant com a Inés Arrimadas. A la líder de Cs, perquè, bo i encapçalar la força més votada i amb més escons, no suma prou suports ni tant sols per ser presidenta de Tabarnia. Per això “ha guanyat”, però, en realitat, “ha perdut”. A l’independentisme perquè, bo i sumar la majoria absoluta de la nova Cambra, encara no ha trobat la manera de resoldre el dilema que apuntàvem aquí fa uns dies: això és, si Catalunya ha de ser governada des de Madrid, per la via del 155, de manera directa, com ara, o indirecta, mitjançant un govern autonòmic sota vigilància permanent; o bé, des de Brussel·les. És a dir, per Carles Puigdemont. El Puigdemont, que, com s’ha vist després del no de la CUP a Jordi Sànchez, i malgrat el pas al costat “provisional”, continua sent l’únic candidat del bloc independentista, i de tota la Cambra catalana que reuneix prou suports per ser investit.
Les últimes setmanes corria per la xarxa una foto històrica dels temps de la Crida, dels anys vuitanta del segle passat, en què apareix el triumvirat que dirigia aquell moviment a mig camí entre la mítica Assemblea de Catalunya i l’actual ANC: Àngel Colom, després líder d’ERC, del PI i finalment militant de CDC; Jordi Sànchez, home proper a ICV i ben relacionat tant amb la CDC sobiranista com amb el vell sector catalanista del PSC, i que, molts anys després presidiria l’ANC, i Carles Riera, actual líder parlamentari de la CUP i membre d’Endavant-OSAN, l’organització marxista-leninista que continua marcant l’estratègia cupaire, i a la qual pertany també Anna Gabriel, ara exiliada a Ginebra. L'octubre passat, Colom, Riera i altres antics membres de la Crida com Enric Marín, exsecretari de Comunicació del Govern amb el primer tripartit i home d'ERC, es van reunir de nou per demanar la llibertat de Sànchez, empresonat a Soto del Real.
Sànchez i Riera, des de posicions diferents, són vells companys de viatge. Malgrat que una part de la CUP considera Sànchez un home de l'expresident Artur Mas, el vet a l’expresident de l’ANC té poc a veure amb la distància ideològica i molt més amb l’estratègia, sens dubte erràtica i incoherent, que han seguit els partits grans del bloc independentista des del 21-D.
És més gran la distància entre Sànchez i ERC, que sempre ha vist "un convergent" en l'expresident de l'ANC, que amb la CUP
És més gran en canvi, la distància entre Sànchez i ERC, que sempre hi ha vist "un convergent" en l'expresident de l'ANC, i, per tant, un adversari polític, que amb la CUP. Això explica que ERC, per boca del seu portaveu Sergi Sabrià, marqués distàncies amb Sànchez divendres, l’endemà de l’anunci de Puigdemont, que recuperés el nom del vicepresident Oriol Junqueras com a candidat, i que, en aquest clima de desconfiança, dissabte, abans que es produís la decisió de la CUP, corregís el rumb a mitges, condicionant en tot cas el suport a Sànchez a la decisió dels cupaires.
Camps, Colom, Riera i Marin, exmembres de la Crida, en un acte per la llibertat de Jordi Sànchez / ACN
És veritat que, com sol dir Antonio Baños, quan la CUP es mou passen coses. Però, a diferència del 2016, quan els anticapitalistes van enviar Mas a la “paperera de la història”, no crec que ara hi hagin enviat Sànchez sino l’intent, auspiciat per ERC i una part del PdeCAT, de tornar a posar la política catalana en mode “autonomia”. Que és tant com materialitzar el somni humit de l’Estat i els seus aparells: la (falsa) “normalització” de Catalunya.
Dit d’una altra manera, el candidat de la CUP no és Jordi Sànchez perquè és Carles Puigdemont. Una de les grans paradoxes del moment és aquesta: que la CUP és l’únic "partit" del bloc independentista que manté nítidament i invariable el seu suport a Puigdemont i molt més encara després dels resultats del 21-D. A diferència d’ERC, que intenta superar el trauma del sorpasso electoral de Puigdemont en l’últim moment amb una cursa embogida per assegurar-se els llocs de comandament del proper govern sense saber encara qui el presidirà i en quines condicions, la CUP continua on era: provant de fer valer les eines perquè la república referendada l’1 d’octubre no vagi a la paperera de la història com totes les precedents. Des de la de Pau Claris a la de Macià i Companys passant per l’efímera I República espanyola de Figueras i Pi i Margall.
El candidat de la CUP no és Sànchez perquè és Puigdemont
Com tothom sap, la candidatura de Sànchez no prosperarà, en qualsevol dels casos, perquè el jutge Llarena ho impedirà. Sànchez no és el pres etarra Yoldi: el número dos de JxCat sí que podria ser elegit president. I és altament probable que tampoc prosperin les de Jordi Turull o Josep Rull, que es troben en llibertat, la qual cosa dificulta objectivament les maniobres de l'Estat, però que podrien ser inhabilitats aviat. En els casos de Turull i Rull, dos homes de la vella CDC, és veritat que la distància ideològica amb els cupaires s’amplia clarament. Quant a la possible candidatura d’Elsa Artadi, compliria el requisit de la Moncloa de no tenir cap causa judicial oberta, és possible que la CUP passés per alt el seu pedigrí polític liberal atesa la seva proximitat a Puigdemont. Però el substancial d'aquest debat és que l’elecció de qualsevol dels quatre candidats alternatius, és a dir, d’un president o presidenta “autonòmic” o “autonòmica”, suposa, per als cupaires, validar el llit de Procust del 155: el retorn a l’autonomisme a cops de porra, presó i exilis. En cap cas es materialitzaria la república, sinó la dicotomia entre govern "efectiu" i govern "simbòlic" (el republicà). Aquesta és la porta que obriria l’elecció de Sànchez, aconsegueixi ser investit o no.
El vet de la CUP a Sànchez és una esmena a la totalitat a l'estratègia post-21D d'ERC, aplaudida pels comuns, i el PDeCAT
En una primera lectura, el vet de la CUP a Sànchez pot ser entès com una desautorització de Puigdemont. No ho tinc tan clar. Més aviat crec que és una esmena a la totalitat a l’estratègia post-21D d’ERC -per cert aplaudida pels comuns, instal·lats en el somni impossible d'un tripartit o quadripartit d'esquerres que no suma ni amb rodes - i el PDeCAT. I, per descomptat, la Moncloa. La principal eina de la CUP per mantenir viu el projecte de la República és Puigdemont i, naturalment, els 4 escons cupaires a la Cambra, els quals esdevenen imprescindibles atesa la impossibilitat “legal” de votar del president exiliat i el seu conseller Toni Comin, que redueix a la pràctica la majoria absoluta independentista de 70 a 68 escons.
JxCat i ERC farien bé de no deixar-se arrabassar pels cupaires el candidat que toca: Puigdemont
Així que les dues formacions grans de l’independentisme, Junts x Cat i ERC farien bé de no deixar-se arrabassar pels cupaires el candidat que toca: Puigdemont. O sigui, el que l’independentisme civil -és a dir, la gent que vota independència- va col·locar en primer lloc entre tots els “candidats de la República” i l’únic capaç de sumar la majoria del Parlament. En aquesta hora, l’independentisme, començant pel mateix Puigdemont, haurà de trencar la dicotomia entre govern “efectiu” i govern “simbòlic” o no se’n sortirà.
Puigdemont ha de tornar a assumir el repte i el president del Parlament l’ha de tornar a proposar a la Cambra perquè sigui investit. La seva “absència” en cap cas anul·la els seus drets a representar la ciutadania que l’ha escollit a les urnes, almenys mentre no sigui inhabilitat per la justícia espanyola. Per més paradoxal que sembli, investir Puigdemont és fer complir la llei vigent i ho sap tothom, començant pel govern de l’Estat i les més altes magistratures. I és cert que comporta desobeir el Tribunal Constitucional, però el TC, contra el que volen fer creure el nou règim i el relat que el sustenta és només això: un tribunal. El TC no és “la” llei. I ni tan sols “la” llei és una essència immutable i inimpugnable, com demostra cada dia la política i la justícia espanyola cada vegada que la retorcen fins a l'extrem per castigar l'independentisme i la discrepància.
Investir Puigdemont és fer complir la llei vigent i ho sap tothom, començant pel govern de l'Estat i les més altes magistratures
L’independentisme, en general, agrairia que qui no vulgui investir Puigdemont -i, òbviament, no parlo de l’unionisme i els comuns- faci el pas endavant i ho digui. Això, o convocar el ple del Parlament i procedir amb l'elecció que va quedar ajornada ja fa massa setmanes. El que vingui després, les eventuals querelles per desobediència, i la possible invalidació d’una decisió sobirana de la Cambra elegida legalment pels ciutadans de Catalunya en els comicis que va convocar Mariano Rajoy, o la negativa del Rei a signar el nomenament, en cap cas serà responsabilitat de l’independentisme.