Michel Foucault deia, invertint la famosa sentència de Von Clausewitz, que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans. Que la constitució de l'estat sobirà, el Leviatan de Hobbes, no significava el final del conflicte sinó la seva continuació en la política i en la comunitat política, on es reprodueixen i perpetuen de manera infinita les relacions de poder i dominació. I qui guanya aquesta guerra de cada dia? Qualsevol, hauria respost el filòsof de Poitiers, fidel a la seva divisa que el poder no emana de dalt a baix, tampoc de baix a dalt, sinó en totes direccions; el poder és de tots i de ningú (i per això és possible la resistència i el canvi).
Sota aquest prisma foucaultià, la vella guerra entre Espanya i Catalunya, el conflicte entre dues visions sobre com articular no diré la convivència sinó el veïnatge -una, més aviat per collons; l'altra, de comú acord- només assisteix ara a un moment especialment intens, un capítol més, això sí, conseqüència de la (pen)última gran batalla. Aquesta guerra no s'acabarà ni en el cas que s'imposi la política de terra cremada desplegada pel govern i els aparells del nou règim espanyol, ni tampoc en el molt poc probable escenari que les raons de l'independentisme -que cada vegada són més- accelerin el trànsit cap a l'objectiu perseguit, la constitució d'un Estat català sobirà reconegut (el problema fonamental no és de viabilitat, com tothom sap o intueix, sinó de reconeixement).
Espanya, aquesta Espanya que sembla haver-se imposat encara que en realitat ha perdut tots els "referèndums" celebrats des del 9-N, viu l'escenari de la independència de Catalunya com el final del seu recorregut històric. Els aparells estatals i les elits rectores espanyoles estan decidides a carregar-se la democràcia abans que una Catalunya independent se les carregui a elles. Aquesta hipòtesi de final de règim és tan real que el poder espanyol ha arribat a imaginar-se de nou bombardejant Barcelona com antany (en aquest punt es va parar la república del 27 d'octubre) per doblegar de nou els catalans. I, com que no pot fer-ho -Europa, malgrat tot, obliga- somia a governar i administrar Catalunya amb el 155 durant tot el temps que calgui. Ara prometent infraestructures curtcircuitades durant dècades, com va fer el ministre-conseller De la Serna, ara reconquerint l'escola catalana, aquesta fàbrica (lingüística) d'independentistes, amb el programa antiimmersió d'Albert Rivera.
L'Espanya que sembla haver-se imposat, encara que en realitat ha perdut tots els "referèndums" des del 9-N, viu l'escenari de la independència de Catalunya com el final del seu recorregut històric
Méndez de Vigo no sap gaire bé com aplicar les resolucions judicials que, a cavall de la sentència que va fulminar l'Estatut el 2010, permeten introduir un 25% d'hores de castellà a l'escola catalana. Però, malgrat això, el govern de Madrid -i els poders del nou règim- ha fet una lectura correcta de la situació: la guerra no ha acabat perquè els independentistes podrien guanyar. Carles Puigdemont també ha fet la lectura correcta: si cedeix, si accepta una mera investidura simbòlica, Madrid haurà guanyat la (pen)última batalla. Una investidura, i no és un detall menor, que serà tan performativa com impossible de dur a terme en el Parlament perquè ERC ha decidit que ja ha cobert la seva quota de màrtirs del procés -altrament, Roger Torrent ja l'hauria permès.
Dit d'una altra manera: si ERC i el PDeCAT no accepten que el que anomenen el president o presidenta "efectiu", el president a Barcelona, només podrà ser una mena de Molt Honorable per delegació, i que serà Puigdemont qui mani, Madrid haurà guanyat la (pen)última batalla.
Mantua Carpetatorum sive Matritum Urbs Regia (Plànol de Madrid) de Pedro Teixeira (1656). / VIQUIPÈDIA
La decisió no rau entre elegir un president "real" a Barcelona o un a Brussel·les. Aquest és el camp de joc que el govern del PP i els aparells de l'Estat volen imposar a una Catalunya falsament derrotada. Si l'independentisme compra aquest marc, estarà perdut. L'aplicació del 155, que no sembla conèixer límits, anuncia el redisseny del principi d'autonomia sota el nou règim. L'autonomia serà resetejada en clau de graciosa concessió a Catalunya del sobirà Espanya; no pas com a dret històric anterior a la Constitució i, en tot cas, reconegut i emparat per aquesta. Una concessió, a més, sempre revocable. La qual cosa és diametralment oposada al pacte entre iguals representats pels respectius parlaments que es va substanciar formalment amb l'Estatut. L'armistici (relatiu) de la transició. Els "autonomistes" de bona fe haurien d'estar preocupats per la factura de no acceptar un referèndum d'independència.
El que ha de decidir en aquest moment l'independentisme és si vol que Catalunya es governi des de Brussel·les o des de Madrid. Vet aquí el veritable dilema que haurà de resoldre més aviat que tard. Continuarà.