A Espanya no hi ha hagut governs de coalició, i molt menys encara de coalició d’esquerres, des de la II República i la Guerra Civil, els dels Front Popular i la seva versió catalana, el Front d’Esquerres. Ergo si no hi ha imprevistos, o cops de timó reial-bancaris d’última hora, Pedro Sánchez, això sí, amb Pablo Iglesias en posició masista de pas al costat, encapçalarà el primer Executiu no monocolor de la democràcia espanyola, amb ministres del PSOE i de Podemos, des de fa 80 anys; o 40, si es prefereix fer els comptes des de la fi de la dictadura franquista. La investidura de Sánchez en segona volta, dijous que ve, serà la clau que permetrà contemplar tal prodigi d’enginyeria democràtica als estelats cels estivals de les sempre entranyables Espanyes. Però, cal celebrar-ho -per descomptat, amb cava de Badajoz- o ens hem de preocupar? 

Sense ironies. Els perdedors de la guerra del 36 i la dictadura, se n’alegrarien, certament; també se’n van alegrar quan Joan Carles I va substituir Francisco Franco per causa biològica i va començar la “democràcia”. No ho tinc tant clar, però, que avui se n’alegressin. Hi ha hagut massa renúncies i oblits pel camí. I les renúncies i els oblits de la tragèdia espanyola continuen marcant les decisions del present. Com també la incapacitat de (auto) superar-los. I, com s'ha demostrat a bastament, la tendència a alliberar els pitjors impulsos -la pulsió autoritària ressuscitada en el conflicte plantejat per Catalunya- quan vénen tempestes, per més que la propaganda oficial diguin o faci veure el contrari. On s’és vist, sinó, que la formació del primer govern de coalició d’esquerres a Espanya des dels anys 30 tingui com a condició sine qua non que un dels seus líders, Pablo Iglesias, en quedi fora? Què hi ha, realment, darrera del vet a Iglesias? La Comissió Europea? El Rei? L’Ibex-35? O tot a l’hora?

On s’és vist que la formació del primer govern de coalició d’esquerres a Espanya des dels anys 30 tingui com a condició sine qua non que un dels seus líders, Pablo Iglesias, en quedi fora?

La inexistència de governs de coalició a Espanya fins i tot en moments d’inestabilitat extrema com els recentment viscuts, una cosa ben estranya -investidures fracassades de Sánchez i de Rajoy, repetició d’eleccions (2016), moció de censura de Sánchez (2018) i nous comicis (2019)- contrasta amb el cas de Catalunya. Aquí ha succeït precisament tot el contrari: els governs de coalició han estat la norma des d’aquell Executiu pluripartidista de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas, nomenat el 5 de desembre del 1977, i que, a més d'hereu de la Generalitat republicana i preconstitucional, va ser el primer d’Europa Occidental a tenir “ministres” comunistes des de la fi de la II Guerra Mundial, en aquest cas 2 consellers del PSUC. Tots els successius governs de Jordi Pujol (1980-2003) van ser de coalició de centredreta amb CDC-UDC (CiU); com també van ser coalicions els tripartits d’esquerres de Pasqual Maragall (2003-2006) i José Montilla (2006-2010); el nou govern de CiU d’Artur Mas del 2010-12 i, amb suport d’ERC, el del 2012-16; el govern de JxSí (CDC-ERC) Puigdemont-Junqueras (2016-17) i l’actual Executiu Torra-Aragonès, des del 2018, format per JxCat i ERC.

A Catalunya, doncs, els governs de coalició de tots colors són la norma, no l’excepció, com succeeix a Espanya, la qual cosa dona una visió de la jugada, si més no, diferent. Tot i el caràcter presidencialista de la institució de la Generalitat, els contrapesos interns acosten més la pràctica democràtica de la governació a Catalunya als estàndars liberals europeus arrelats en el pactisme medieval i les revolucions burgeses, que a la tradició dels governs espanyols d’un sol home, ja sigui en dictadura o en democràcia, de clara herència romana (imperial).  

A Espanya no hi ha hagut els últims anys (tampoc) governs de coalició perquè s’ha imposat la pulsió repressiva, la línia dura, la dels cirurgians de ferro, davant el conflicte català

Així que, amb l’anunciat Executiu Sánchez (PSOE)-Podemos, Espanya ja és (gairebé) catalana. Però no ens enganyem. A Espanya no hi ha hagut els últims anys (tampoc) governs de coalició perquè s’ha imposat la pulsió repressiva, la línia dura, la dels cirurgians de ferro, davant el conflicte català. Una tasca (una batalla) que, en la mentalitat hegemònica als gabinets de crisi del deep state espanyol només pot dirigir, fins a la victòria final contra l’independentisme, un sol home. D’aquí l’obsessió per una presidència reforçada -per això fins fa pocs dies no s’han descartat noves eleccions, fins i tot amb suport de la patronal, perquè Sánchez, a còpia de jibaritzar Podemos, s’apropi a la majoria que no té-; o el mateix vet a Iglesias, que hauria constituït un govern dins del govern en dos dies. I d’aquí també el paper del rei Felip VI en tot plegat. No debades, amb el seu discurs del 3 d’octubre del 2017 com a resposta al referèndum d’autodeterminació de l’1-O, el fill de Joan Carles I va beneir l’únic govern monocolor que hi ha hagut a Catalunya des del 1977, el del 155. Tot i que també és veritat que va ser el govern d'una sola dona, una tal Soraya Sáenz de Santamaría.