Des del 27 d’octubre del 2017, quan el Parlament de Catalunya va fer una declaració d’independència i gairebé tothom —el “poble”— va parar quiet a casa i els protagonistes —els membres del Govern, els partits i les entitats sobiranistes— es van dividir entre els que es van quedar i els que van marxar a l’exili, l’independentisme culpa els polítics d’haver fallat en el moment decisiu. I d’haver continuat errant-la en els moments successius. Fins avui. Paradoxalment, l’experiència repressiva —gairebé 4 anys de presó, carreres escapçades, semillibertat amb semiindults, exilis, 3.000 persones amb causes obertes— no amoroseix la crítica, sovint dura i descarnada. Tan malament ho van fer —i ho continuen fent—? No seria més just repartir culpes —si és que se n’han de repartir— entre la base i la cúpula? Si servidor fos un d’ells, un d’aquests polítics independentistes, i ja em perdonareu, els enviaria tots plegats a pastar fang.

Sí, perquè, en l’espera del tsunami repressiu que desfermaria l’Estat —presó i exili—, aquella tarda del 27 tot el que hi va haver va ser un concert de la Dharma a la plaça de Sant Jaume i es va acabar el bròquil. Punt final. Alguns dels protagonistes, com el mateix president Carles Puigdemont, ho han provat d’explicar. La declaració d’independència no es va traduir en una acció de resistència, en aquella apòcrifa Operació Castell en la que els membres del Govern s’havien de tancar al Palau de la Generalitat i la gent havia de desbordar els carrers, perquè el risc que la reacció de l’Estat produís no només més violència, com la de l'1-O, sinó morts, era molt elevat. A partir d’aquí, l’actuació dels polítics independentistes va ser la que, amb les forces que tenien a l’abast —és a dir, zero suport internacional— podia ser. Com també la de la gent, o, més en concret, la del moviment independentista: ningú no volia anar més enllà. El procés, almenys en la fase coneguda, va col·lapsar amb l’anomenada DUI perquè els morts mai van formar part del pla. Entre altres raons —a més de les òbvies— perquè els morts tampoc no garanteixen la independència. Crec, en conseqüència, que a l’independentisme, que certament té raons per sentir-se frustrat, fins i tot per haver-se’n afartat de tots plegats, inclús d’ell mateix, li convindria deixar-se de fuetejar davant del que ni va ser ni, probablement, podia ser. Tots els ajustaments estratègics i l'acció política del dia a dia i a mitjà termini —Govern, congressos de partits, eleccions, pactes— haurien de partir d'aquesta premissa, la qual cosa no significa renunciar a res ni molts menys a adaptar-se a la política de l'adversari, com ha succeït amb l'acord per reformar la política lingüística.

El segle XX amb totes les seves amenaces, entre les quals les d’una conflagració nuclear, ha tornat. Hi està preparat, l'independentisme?

Dit ras i curt: i si l’independentisme comença a admetre que la independència no serà possible, almenys, durant els propers anys? I si reconeix, ni que sigui per allunyar noves frustracions, que Espanya —el règim espanyol— està encantada de semblar-se a Turquia? Tant li fa haver quedat amb les vergonyes a l’aire arran del procés en un món on l’autoritarisme avança a tot arreu? Cal recórrer a l'exemple del Sàhara, perquè, una vegada més, quedi clar el que pensa Espanya d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya? I què? Al flanc europeu i internacional, és evident que la invasió russa d’Ucraïna i les seves conseqüències no són el millor escenari per plantejar una ruptura de l’ordre estatal a la UE. No cal ser un estadista per adonar-se que aquest no és el momentum. La història avança com els crancs, a vegades endavant i altres enrere, encara que el mite del progrés ens faci veure el contrari. El segle XX amb totes les seves amenaces, entre les quals les d’una conflagració nuclear, ha tornat. Hi està preparat, l'independentisme? Quina política en relació amb la pau i la guerra ha de tenir, l'independentisme? Quedar-se assegut, com la CUP davant el discurs de Zelenski al Congrés tot i l'al·lusió al bombardeig nazi-feixista de Gernika el 1937? 

La primera vegada que servidor va poder exercir el dret al vot va ser en el referèndum de l’OTAN del 1986. Vaig votar no, com el 51% dels electors catalans. ¿Neutralitat? No sé si Catalunya voldria ser ara com Finlàndia, un país modèlic en moltes coses i mort de por davant l’amenaça del seu veí rus malgrat o precisament pel seu estatus neutral. El 1991, quan les independències dels països bàltics, amb l'ensorrament de la Unió Soviètica que Putin vol reconstruir ara però sense sòviets, li van preguntar a Jordi Pujol si Catalunya era com Lituània. "Catalunya és com Lituània però Espanya no és l'URSS", va respondre. Potser ara diria que Espanya s'assembla a la Rússia de Putin —el "a por ellos" també funciona com a crit de guerra contra els ucraïnesos—... però Catalunya no voldria ser Finlàndia. Ni, per descomptat, la Ucraïna a mercè dels míssils russos. ¿Votaríeu ara sí en un referèndum per sortir de l’OTAN? Pot ser, sabent que, com ja va passar el 1986, el “de entrada, no” en realitat era l’eufemisme d’un “sí, por supuesto”.

L’independentisme se’n tornarà a sortir si és capaç d’arxivar els comptes de la tardor del 2017, pensar en què farà per no repetir els errors comesos i maximitzar els encerts i, sense renúncies, admetre que el momentum, l’hora, no és demà. Ni l'altre. Com més trigui a fer el seu aggiornamento, el seu reset, l’actualització de la seva estratègia i els seus tempos en un món que torna a ser més imprevisible que mai, més s'allunyarà el momentum.