"Continuen sense entendre res. Estan obcecats en llegir el que passa a Junts com si fos l'antiga Convergència. I així, no n'encerten ni una". M'ho comenta una veu que habita al ventre de la bèstia poc després de les primeres reaccions —algunes, entre agres i francament descol·locades— a l'anunci que el periodista i exalt directiu de la Caixa, Repsol i Gas Natural, Jaume Giró, serà el conseller d'Economia i Finances del govern de Pere Aragonès a proposta de Junts. És a dir: el partit radical i ultramuntà de Carles Puigdemont aportarà al nou Executiu algú tan independentista —es va oposar al trasllat de les seus de La Caixa la tardor del 2017 a València i Palma i ho va pagar amb el càrrec— com relacionat per motius obvis amb els més alts poders empresarials, mediàtics, polítics i institucionals de l'estat espanyol, inclosa la Corona.

Però, que potser no tocava refer ponts? Que potser no s'enyorava el retorn a la gestió per enterrar la gesticulació? Que potser no es volia centrar l'agenda política de la nova etapa postpandèmia en la reconstrucció econòmica del país? I no hi ajudarà que Giró hagi dirigit l'obra social de la principal fundació bancària d'Europa? I, llavors? Mentre alguns han estat durant tres mesos vigilant si Junts enviava un Canadell al Consell Executiu d'Aragonès, els han colat un Giró per l'escaire i sense permís de la CUP —el soci anticapitalista del Govern.

Mentre alguns han estat durant tres mesos vigilants si Junts enviava un Canadell al Consell Executiu, els han colat un Giró per l'escaire i sense permís de la CUP

Fa unes setmanes vaig plantejar aquí l'interrogant de si ens trobàvem davant del final del procés tal com l'hem conegut i se'n multipliquen els indicis. Comença un nou temps. El final —creuem els dits— del malson del virus també hi contribueix. I molts guions previs, molts prejudicis, molts fulls de ruta d'aquells de tornar al camí recte, quedaran fets miques. Així, de tant mirar cap a Waterloo molts tampoc no se'n van adonar que el pacte que portaria a la presidència de la Generalitat Pere Aragonès, a qui aprofito des d'aquí per felicitar i desitjar-li els millors èxits, no passava per la Casa de la República sinó per la cel·la de Jordi Sànchez a Lledoners, que és des d'on avui es dirigeix tota la política interior de Junts. I van ser Aragonès i Sànchez i ningú més els qui van rubricar fa unes setmanes, gairebé contra pronòstic, el pacte de les ​masies.

Amb tot, continuen encegats amb Puigdemont. Una vegada evidenciat el pas al costat del president exiliat en les negociacions ERC-Junts, el crucifiquen perquè no ha celebrat el pacte. Són els mateixos que passen per alt que tampoc Junqueras ni el seu entorn no van celebrar l'acord en públic. I una vegada s'ha confirmat, amb noms independents com els de Giró, o el del doctor Argimon, futur conseller de Sanitat, i altres molt probables, com el de Victòria Alsina per a Exteriors, que Junts aposta per gestors de primer nivell... llavors es posa de relleu que l'entorn de Puigdemont —arran de les renúncies d'Artadi i Rius— queda fora del Govern. Però llavors, en què quedem? No s'han abocat rius de tinta i bilis per identificar Puigdemont com el problema i l'"enemic públic número u"? Ara que hi és menys, ja se'l troba a faltar? 

El paper ho aguanta tot sempre que no es mulli. No serà que s'ha trencat el guió que només ERC podia representar en la nova etapa el paper de partit seriós i endreçat? Alguns, presos de la indignació davant de la perspectiva que gent responsable proposada per Junts copi moltes de les conselleries clau del nou Govern, han disparat autèntiques trabucades a les xarxes socials que tan blasmen com a font de soroll i antipolítica: ara resulta que és "el règim del 78" el que s'asseurà al Consell Executiu de la mà de Junts! La vella dialèctica de l'amo i de l'esclau però al revés. Alguns, en la política, en els centres de poder, en els mitjans, descobriran aviat que contra Puigdemont vivien millor.

Alguns, en la política, en els centres de poder, en els mitjans, descobriran aviat que contra Puigdemont vivien millor

Aquest dilluns, a la presa de possessió com a president d'Aragonès, coincidiran Miquel Iceta i Oriol Junqueras. El primer secretari del PSC compareixerà en la seva qualitat de ministre de Política Territorial, la qual cosa suposa recuperar la "normalitat" de la presència d'un representant del govern espanyol a la presa de possessió del president de la Generalitat suspesa amb Quim Torra. El president d'ERC, per la seva part, ho farà, gràcies a un permís penitenciari, per acompanyar Aragonès, a qui va designar com a successor. Si no hagués estat condemnat i inhabilitat per l'1-O, Junqueras hauria pogut ser el primer president d'ERC des de 1980 i el primer investit pel Parlament des dels anys trenta, com ho serà Aragonès. Iceta s'ha negat a visitar Junqueras a la presó de Lledoners malgrat que sense el vot d'ERC a Pedro Sánchez no seria ministre. Avui estaran junts Iceta i Junqueras en el Palau de la Generalitat. Es donaran la mà? El missatge és clar: dins del marc, autonòmic, (gairebé) tot és possible. El que no significa que sigui just. Ni que, contràriament al que es proclama, tots siguem igualment lliures, en aquest marc sacrosant. Alguns guions són autèntiques taules de la llei, durs com les pedres: només es poden trencar a maçades. El procés s'ha acabat, almenys, com l'hem conegut fins ara.