Una de les grans mentides en què se sustenta els discurs del populisme de dretes més o menys extrem és l'afirmació que de la immigració no se’n parla. Que els polítics de torn han posat un vel espès i opac sobre el fet migratori perquè no se’n parli, com si aquest fos un d’aquells mals que no vol soroll o, senzillament, perquè els deixa amb les vergonyes a l'aire. La realitat, però, és que gairebé no se’n parla de res més. Ara mateix, la qüestió de la immigració és al nucli de l’agenda política catalana, espanyola, europea i mundial. En una setmana hem vist com el Congrés dels Diputats tombava el traspàs de competències en immigració a la Generalitat de Catalunya gràcies a la pinça entre extrema esquerra (Podemos), dreta extrema (PP) i extrema dreta (Vox), i, aquest diumenge, Alberto Núñez Feijóo presentava a Múrcia la proposta sobre immigració del PP —un visat per punts i prioritat als de "cultura propera", és a dir, els llatinoamericans— amb la que els populars provaran d’estroncar la sagnia de vots que pateixen cap a Vox.
Els ultres diran que, en tot cas, ara sí que se’n parla, de la sempre sospitosa immigració, perquè els partits del sistema s’han adonat, amb l'aigua al coll, que la situació a molts barris i entorns degradats és insostenible. I perquè són ells, els partits antiimmigració, islamòfobs, o identitaris, els qui els han forçat a parlar-ne. Vol dir això que, una vegada aconseguit l’objectiu, que se’n parli, de la immigració i de tot allò que s'hi associa, és a dir, d'inseguretat ciutadana, substitució demogràfica i cultural, escalada de preus de l’habitatge de compra o lloguer, estancament dels sous..., els ultres desapareixeran de l’escena perquè finalment els governs i els partits convencionals s’hi hauran posat? La resposta sembla evident. No hi haurà solució fins que s’hi posin ells, Orriols o Abascal, perquè els altres, el PP, o Junts, o ERC o el PSC, només s’hi posen per por de perdre vots. Tant se val que AC o Vox aspirin al mateix que els altres partits: a que la gent els voti per poder manar. Ells són una altra cosa perquè són els primers que van parlar del tema. I això els investeix d'un aura i una missió poc menys que providencial. Tant és que ho tinguin tot per demostrar. Fins i tot, en llocs on ja governen, com Ripoll, on l'alcaldessa i presidenta d'AC incompleix el seu programa en continuar empadronant immigrants i mantenint la mesquita oberta. A la vegada que manté la rojigualda al balcó de l'ajuntament.
Les extremes dretes ja han guanyat perquè els demòcrates s'han deixat robar el concepte de "progrés", ara redefinit com allò contrari a "immigrant", a "moro", a "negre"... Aquest relat prescriu que avui, el progrés està en perill no perquè vingui un nou Hitler o un nou Franco sinó perquè hi ha massa immigració que tercermunditza el país o n'amenaça la cultura, la llengua i les llibertats, ja sigui de la dona (vel islàmic) o de tots plegats. Vet aquí el nou marc guanyador. En el mateix viatge, els partits de l’stablishment han cedit als extremistes la representació del “poble” i la idea de “llibertat”. Orriols o Abascal són “el poble” contra Salvador Illa i els processistes o contra Sánchez i Feijóo, com els revolucionaris del 1789 es van erigir en “la nació” per derrocar l’antic règim, la tirania. Per això, molts simpatitzants d'Aliança Catalana, que, a més, són independentistes, i antics votants de Junts i/o d'ERC, s'emprenyen quan els diuen que són d'ultradreta, o feixistes, o nazis. Per això Orriols fins i tot fa servir el concepte de "la casta", provinent del populisme d'esquerres de Podemos, per referir-se als partits convencionals. Així, Orriols es creix en el paper de princesa del poble fart de polítics dia rere dia, entrevista rere entrevista, intervenció al Parlament rere intervenció al Parlament i debat rere debat televisiu.
La també diputada pot exercir com a antisistema perquè ha connectat el present amb la idea crepuscular que "només el poble salva el poble", la profecia autocomplerta amb què una part de l'independentisme frustrat, el de la "revolta d'Urquinaona", va intentar ressuscitar el procés per la via de la confrontació antirepressiva al carrer. "Només el poble salva el poble". Una idea forjada a mitges entre la impotència pregona del país sempre derrotat i el revengisme antielits com a solució. Perquè, qui més del poble que ella —soferta mare treballadora de cinc fills, política amateur sorgida del no-res, i, sobretot, catalana de soca-rel a la Catalunya catalana (en regressió, segons ella, davant la invasió islàmica)—, per postular-se com a “salvadora de Catalunya”?. La gran victòria de l'extrema dreta és que no és d'extrema dreta. És a dir, que no és percebuda com a tal, començant per la majoria dels qui la segueixen o la justifiquen o les dues coses alhora.
Les extremes dretes ja han guanyat perquè els demòcrates s'han deixat robar el concepte de "progrés", ara redefinit com allò contrari a "immigrant"
Ara bé. Quan el vent gira, com vaticinen les enquestes i les sobretaules, gira per a tothom. Compte perquè quan s’atia al poble a revoltar-se contra el poder és tot el sistema que, a mig termini, s'espanta, trontolla o perilla. Només cal recordar què va passar amb els bancs i les empreses que es van exiliar durant el procés. Les noves hegemonies culturals, i per això, polítiques, quan s’imposen, s’imposen per a tothom. Els missatges d’AC fustiguen hàbilment els polítics “de la pagueta” però també es podrien girar contra els propietaris de les fàbriques de fuet de l’Eix Transversal, farcides de mà d’obra immigrant. O contra els patrons de les grans cadenes hoteleres. Per això Orriols, que s’ho veu a venir, defensa el turisme, en bona part responsable directe d’haver desfigurat els paisatges de la Catalunya de fa seixanta anys per la qual ploren o diuen plorar tants seguidors seus a les xarxes socials. O per això Feijóo busca la centralitat entre les fronteres obertes per a tothom i les regularitzacions massives que propugna l’esquerra podemita i les expulsions de 8 milions de persones que reclama Vox. Per això, Feijóo, proposa una immigració per punts i proximitat cultural, és a dir, que parli espanyol. No fos cas que demà no hi hagi ningú per recollir els melons de Torre Pacheco. O per esbudellar porcs als escorxadors de Vic.