La negociació oberta aquest dissabte pel PSOE i Junts a Ginebra desborda i trenca tots els esquemes de la pràctica governamental espanyola des de la transició davant el conflicte amb Catalunya. El gir és copernicà perquè ara no es tracta de veure’s amb el cap d’una organització terrorista, com era ETA, ni de posar fi a una situació de violència, sinó d’un president de la Generalitat i líder d’un partit perfectament democràtic i decisiu per a la governabilitat de l’Estat —amb el seus 7 vots acaba d’investir el cap de l’Executiu espanyol— i d’explorar un acord democràtic per encarrilar el conflicte secular entre Catalunya i Espanya. Aquest és el compromís previ a què van arribar les dues parts, el PSOE i Junts, és a dir, Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, que s’ha vist ratificat de nou, amb la designació d’una figura internacional per coordinar la verificació del diàleg en la persona del diplomàtic salvadorenc Francisco Galindo Vélez. Per això tremola des dels fonaments a la teulada tot l’edifici "constitucional". La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ho ha expressat amb tota la cruesa, i tota la lucidesa que, sense anar més lluny, una part de l’independentisme català és incapaç de veure o no vol veure. “És com si fóssim dos estats!”, ha clamat la jove lideressa de la dreta espanyola en l’enèsim acte de protesta al carrer contra l’amnistia amb què el PP d’Alberto Núñez Feijóo prova de reincorporar al seu partit els electors cedits a Vox per buscar una segona oportunitat.

Els governs de Felipe González (PSOE), José María Aznar (PP) i José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) van crear tres taules de negociació amb ETA que, per diferents motius, van fracassar, si bé, la tercera va obrir un parèntesi que portaria a la pacificació d’Euskadi i el final de la violència etarra. La gran negociació en temps del mateix Felipe González, que ara s’escandalitza quan li pregunten si ell aniria a Waterloo a negociar amb Carles Puigdemont, va tenir lloc a Alger, el 1989, en un any en què ETA va assassinar 18 persones en diferents atemptats. La segona, autoritzada públicament per Aznar, es va celebrar el 1999 a Suïssa. I la tercera, el 2006 a Oslo i, de nou, al país helvètic. Aznar, que aquells dies parlava de “Moviment Nacional d’Alliberament Basc” sense que li caiguessin els anells, va enviar a Suïssa a negociar amb el cap etarra Mikel Antza el secretari general de la Presidència, Javier Zarzalejos, i el secretari d’Estat per a la Seguretat, Ricardo Martí Fluxá.

En el cas de Zapatero, els escenaris de la negociació van ser un xalet als afores d’Oslo i la seu del Centre Humanitari per al Diàleg Henry Dunant de Ginebra, que ara actua com a organisme facilitador del diàleg entre el PSOE i Junts. Si llavors es trobaven el dirigent dels socialistes bascos Jesus Egiguren i el sanguinari responsable militar d’ETA José Antonio Urrutikoetxea Bengoetxea, Josu Ternera —recentment entrevistat per Jordi Évole en una polèmica producció marca de la factoria del Follonero—, ara és el mateix Zapatero qui, com a membre de l’equip que encapçala el socialista Santos Cerdán, negocia amb Puigdemont a Ginebra i amb cobertura del mateix centre Henry Dunant, de nou amb un important paper en el diàleg polític obert en aquest cas entre el PSOE i Junts.

Haurem de concloure que el centralisme espanyol vivia millor contra ETA que amb Puigdemont? Que tolerava millor els morts que les urnes? 

Espanya ha tornat a Suïssa, però la reacció en contra de les converses entre Sánchez i Puigdemont supera amb escreix la que van suscitar els diversos moments de diàlegs oficials del PSOE i el PP amb ETA durant tres dècades. En el nucli dirigent de l’Estat, la crispació d’alt voltatge i la verborrea guerracivilista ha derivat en un ambient precolpista, com evidencien les inèdites crides a la desobediència de les lleis (!) d’una judicatura hipòcritament ofesa per la perspectiva de la llei d’amnistia perquè esmena de dalt a baix a la desproporció flagrant de la sentència de l’1-O. De la mateixa manera que altres sectors, no només de la dreta, sinó de la vella guàrdia socialista, clamen contra el que veuen com una burla de la Constitució. I doncs? Haurem de concloure que el centralisme espanyol vivia millor contra ETA que amb Puigdemont? Que l'Estat tolerava millor els morts i els atemptats d’ETA que les urnes que demana l’independentisme per resoldre democràticament el conflicte Catalunya-Espanya, per decidir el futur en pau?  

El 1984, un any en què la “banda terrorista” —com se la denominava quan no hi havia treves— va fer 32 morts, l’aleshores president Felipe González no s’estava de declarar, en un acte sobre la transició celebrat a Toledo, que “el terrorisme al País Basc és una qüestió d’ordre públic, però el veritable perill és el fet diferencial català”. Espanya ha tornat a Suïssa, però Puigdemont no és Josu Ternera per més que el jutge García-Castellón provi de penjar-li un mort. Una cosa semblant a la que deu passar pel cap de Feijóo quan carrega contra "el verificador de guerrilles llatinoamericanes", menystenint fins a la nàusea el prestigi internacional de Galindo Vélez. Espanya ha tornat a Suïssa a parlar sobre conflictes com la bèstia ferida que sempre ha sigut, però ara no hi ha sang ni pistoles fumejants damunt la taula: només hi ha paraules i, per això, han sortit tots els fantasmes i dimonis a passejar i l'esvoranc obert cada vegada sembla més gran.