Un company em fa notar que ERC no rendibilitza prou iniciatives com la reforma del Codi Penal amb la supressió/substitució de la sedició i la rebaixa de penes en la malversació, que poden beneficiar el conjunt dels represaliats per l’1-O, els condemnats, els exiliats i els pendents de judici, per culpa del denominat “putaerquisme”. Parlem-ne. El “putaerquisme” o pràctica del “putaERC” seria l’equivalent al “putaColau” —referit a l’alcaldessa de Barcelona— com també hi ha un “putajuntisme” o “putaconvergència” —contra Junts o alguns dels seus dirigents com Laura Borràs— o el molt més transversal "putaEspanya” —un clàssic de matriu indepe hiperventilada— que podem trobar tothora a les xarxes socials, singularment a Twitter. Sigui mitjançant comptes verdaders, falsos o mig-pensionistes, anònims o a pit descobert, propers o no a determinats partits, la pràctica consisteix a arrossegar per terra l’adversari triat només pel fet de ser qui és, faci el que faci, digui el que digui, l’encerti o s’equivoqui. No cal dir que l’ús i abús d’aquesta estratègia (?) discursiva degrada la llibertat d’expressió i el necessari debat sobre la política tant com la rifa d’una prostituta  per celebrar la Puríssima, detectada a la caserna del Bruc, insulta els mínims de la decència humana i la intel·ligència. Però, com diu l’Evangeli, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. No hi ha partit —tampoc ERC— que renunciï als (suposats) guanys d'empastifar el rival a les xarxes socials a vegades ad nauseam, fins i tot promovent o consentint directament o indirectament les campanyes de descrèdit. Lamentablement, entre tots plegats, per acció o omissió, ens rifem la democràcia a les xarxes socials igual que els militars del Bruc la prostituta. Hi ha un concepte ètic i polític dels grecs estudiat per Foucault, Butler o el papa Francesc, la parresia, el “parlar valent”, el “dir-ho tot”, i dir sempre "veritat", que massa sovint es fa passar a Twitter o els parlaments per allò que no és més que insult, insídia, fakisme —curiosa proximitat també fonètica amb "feixisme"— i exabrupte estúpid i gratuït. 

Però, tornant al principi, no crec que el “putaerquisme” sigui el principal problema que té ERC per obtenir el legítim rèdit polític i/o electoral a què aspira, com qualsevol altre partit, d’iniciatives de calat com la reforma del Codi Penal negociada amb el PSOE. Crec que les dificultats que troba ERC per millorar les seves expectatives electorals —com posen de manifest totes les enquestes que la situen per darrere del PSC— tenen més  a veure amb la seva pròpia executòria política, amb què decideix i/o negocia i com ho explica, i, en segon terme, amb el clima creixent de desinterès per la política després de la dècada del procés independentista. Per exemple, ERC ho posa fàcil als seus detractors quan, després que Junts trenqués el Govern, ha provat de fer passar el seu Executiu en solitari per representant del 80% dels catalans quan només té el 22% dels vots i 33 dels 135 escons del Parlament. En general, la falta d’humilitat i la supèrbia en política solen tenir molt mala recepció entre l’electorat. No és un problema només d’ERC. Però, si a més a més hi ha un alt nombre de votants independentistes profundament decebuts amb els dirigents i partits independentistes —sector d’on provenen la majoria de les crítiques al partit d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès— és natural que la taula de diàleg o ara la negociació de la sedició amb Pedro Sánchez estiguin sota sospita per més que l'ANC només aplegués l'altre dia uns pocs milers de persones en la manifestació de protesta. Molts es van estimar més fer el macropont, la qual cosa no vol dir que se'n fiïn del Govern i ERC.

Hi ha una desafecció creixent amb la política, el Govern —ara d’ERC en solitari— i els partits a Catalunya. Com menys política i mobilització, millor, segur?

ERC faria bé de no apel·lar a la fe quan negocia el que sigui amb Sánchez sinó als resultats, percebuts per molts com un absolut misteri o alguna cosa pitjor: un simple tripijoc entre polítics per beneficiar-se’n de manera partidista. Al final, la criatura sempre plora per aquí. A l’últim baròmetre del CEO, un 79% dels enquestats es manifestaven d’acord amb la creença que els polítics només busquen el benefici propi. En el mateix estudi demoscòpic, els governs de Catalunya i Espanya rebien una valoració idèntica: un 3,5, és a dir, un suspens com una casa de pagès. No és cap secret que la ciutadania catalana és tradicionalment crítica amb la política i els polítics. Però el cert és que el final del procés ha accelerat la tendència. L’octubre del 2017, també segons les dades del CEO, la valoració que rebien els governs de Catalunya i Espanya era del 4,9 i l’1,7, respectivament.

La dècada del procés, cosa que se sol destacar poc, va suposar una autèntica onada de mobilització i participació política des de la base —fos a favor o en contra de la independència—, tant al carrer com a les institucions. L’independentisme, el procés, han estat un factor d’impuls a la democratització perquè han desemmascarat el paper de les estructures no democràtiques del poder a Espanya, això que se n’ha dit el deep state. Un cop han rodat les màscares de la transició, tot ha quedat molt clar. Fins i tot, massa clar. Per això també, quan falta poc per a la presidència de torn espanyola de la Unió Europea, Pedro Sánchez corre a fer els deures —o a fer-ho veure— amb la sedició, un delicte sense homologació a l'Europa democràtica vigent a Espanya des del 1822 i amb el qual fa quatre dies van ser condemnats i empresonats els líders de l'1-O. Des del 2012, les històriques manifestacions de les Diades, però també els gairebé inèdits índexs de participació electoral han evidenciat l'altíssim grau d’implicació de la gent amb el futur del país. Per contra, la desmobilització actual, fomentada per l’estratègia d’ERC d’ajornar el conflicte amb l'Estat, la desorientació de Junts, i, òbviament, la repressió de l’independentisme, ha tornat l’interès per la política a la casella de sortida: la indiferència, la frustració, l’emprenyament. Després de l’etapa expansiva del procés, ara som en un hivern de regressió democràtica en termes de participació i implicació de la ciutadania. Hi ha una desafecció creixent amb la política, el Govern —ara d’ERC en solitari— i els partits a Catalunya. Com menys política i mobilització, millor, segur? És impossible fer camí amb el dipòsit de gasolina buit.