Salvador Illa s’ha cansat d’esperar i, segons va anunciar ahir 3Cat, aquest dimarts se signarà el denominat Pacte Nacional per la Llengua, que, d’acord amb el pacte d’investidura entre els socialistes i ERC, s’havia de tirar endavant durant els primers 100 dies de govern. L’acord preveu mobilitzar durant el primer any 255 milions d’euros per reforçar l’ensenyament del català, potenciar les aules d’acollida i incentivar la lectura i la producció audiovisual en la llengua pròpia del país. La situació del català, de greu retrocés en tots els àmbits, fa necessari, certament, no perdre ni un minut en mobilitzar recursos per fer front a l’emergència. Però malgrat l’esforç, pilotat des de la flamant Conselleria de Política Lingüística, que dirigeix el republicà Francesc Xavier Vila Moreno, el pacte, herència del govern de Pere Aragonès, neix políticament coix. Molt coix.

La tardança a materialitzar l’acord té a veure amb la falta de consens amb Junts, el principal partit de l’oposició, i la CUP, que se n’han despenjat. Si no hi ha canvis d’última hora, les dues formacions independentistes no estamparan la seva firma en el text. Tampoc no hi participaran el PP, Vox i AC. Sí que ho faran, en canvi, les principals entitats de la societat civil que treballen pel català, com ara Òmnium i Plataforma per la Llengua, els grans sindicats, CCOO i UGT, i les patronals Foment i Pimec. Políticament, el fet que només l’avalin el PSC, ERC i els comuns, devalua a la pràctica la dimensió nacional del pacte que vol reflectir el títol de l'acord: més que Pacte Nacional per la Llengua a hores d'ara seria més adient rebatejar-lo com a Pacte Tripartit per la Llengua, la qual cosa és una molt mala notícia.

El català està amenaçat pel canvi demogràfic —la nova allau migratòria per a la qual és majoritàriament una realitat aliena—, la mandra dels parlants —que canviem de llengua així que ens responen o se’ns adrecen en castellà— i l’absència d’un relat de país —bloquejat per les lluites postprocés de l'independentisme— que pugui ser compartit i, sobretot, pràctic. Si a Catalunya es pot viure perfectament les 24 hores del dia sense usar el català, el català deixa de ser necessari i la seva reducció a mera llengua administrativa pot ser qüestió de poc temps si no espavilem. La mateixa pressió que exerceix l'anglès sobre l'irlandès, llengua d'un estat sobirà de la UE, l'efectua aquí el castellà, i, inclús, el francès, sobre el català, llengua cooficial d'una autonomia. Dit d’una altra manera, si el català deixa de ser percebut com un factor de promoció social deixarà de ser una llengua nacional en sentit ple, és a dir, una llengua útil i a l'abast de tots els membres de la comunitat política. No només dels catalanoparlants d’origen.

Perquè la pregunta és si avui seria possible plantejar el lema “El català, cosa de tots”, que va popularitzar la Norma, el personatge creat per Lluís Juste de Nin, a principis dels anys vuitanta del segle passat, en paral·lel a la discussió de la Llei de Normalització Lingüística. La falta de consens polític, la pressió espanyolitzadora, que ha posat el futur de la llengua en mans dels tribunals —imposició del 25% de castellà a les escoles—, i, també, el creixement de les actituds excloents respecte de la immigració —per què haurien de fer-se seva els nouvinguts la llengua d’un país que de manera creixent, els menysprea?—, fan pensar que el català ja no és cosa de tots, o que ho és menys que mai. Mala peça al teler si el català passa a ser “cosa d’uns quants”, com revela la dramàtica corba que, del 36,1% el 2018, ha situat l’ús habitual en un 32,6% el 2023, segons l'enquesta d'usos lingüístics.  

Amb el català a l'UCI, és un desastre en termes de país que els qui primer haurien de sumar per la llengua, Govern i oposició, es restin entre ells mateixos

El 1983, la Llei de Normalització Lingüística va ser aprovada per 105 vots a favor, el 77,7% del Parlament, i amb la pràctica unanimitat dels diputats que hi van assistir a la votació, tret d’una abstenció. Hi van votar a favor CiU, el PSC, el PSUC, Centristes i ERC, la qual cosa reflectia un grau de consens i transversalitat màxim que va possibilitar no només implantar la immersió lingüística en unes escoles on la proporció d’alumnes castellanoparlants era altíssima, a Barcelona i la seva àrea, sinó fer front a campanyes desestabilitzadores del clima social com l'infame Manifiesto de los 2.300 aparegut el 25 de gener del 1981, només un mes abans del cop d’estat del 23-F. Quinze anys després, el 1998, la Llei de Política Lingüística, que reformava l’anterior, va rebre el suport de 102 diputats, un aclaparador 75,5% de la Cambra. És cert que el PP i ERC, per motius oposats, van votar-hi en contra. Però de nou, govern (CiU) i la primera força de l’oposició (PSC) van impulsar l'entesa política i de país. Ara, el Pacte Nacional per la Llengua només ha reunit el suport dels 68 diputats (50,37%) que formen el tripartit de facto que aguanta el govern monocolor del PSC. Un suport més que exigu en una qüestió de l'abast que té la que ens ocupa.

És un fracàs del govern Illa que Junts i la CUP no signin el Pacte Nacional per la Llengua. I tirar-lo endavant en aquestes condicions, sense el suport del segon gran partit ni de tres de les 4 formacions independentistes, fa sospitar que el president es vol cobrir davant la més que probable imposició final del 25% del castellà a les escoles així com d’un eventual èxit de Junts en el reconeixement del català com a llengua oficial de les institucions de la UE, que es tornarà a debatre a Brussel·les el proper dia 27. Però a la vegada és un error greu que Junts i la CUP es desmarquin de l’acord quan més que mai és necessari remar plegats pel català. O no és precisament això el que es demana a la ciutadania? 

Comptat i debatut, si les coses no canvien en les properes hores, som davant de la iniciativa sobre la llengua amb menys suport polític des de la recuperació de l’autogovern. Amb el català a l'UCI, és un desastre en termes globals de país que els qui primer haurien de treballar plegats per sumar per la llengua, Govern i oposició, es restin entre ells mateixos. Amb el català no s'hi juga.