Qui escriu és una gran defensora de la culpa. Bé, “gran defensora”, sobretot, de la seva legitimitat de ser, d’existir. Defugir la culpa sense matisos és el mecanisme intern de qui defuig la responsabilitat i les conseqüències dels seus actes, per això els qui la desacrediten d’arrel acaben semblant, al cap i a la fi, infants immadurs. Donar espai a la culpa i estirar-ne el fil, mirar de descabdellar-ne l’origen i deshabilitar-la —si arribem a la conclusió que és necessari— disculpant-nos amb els damnificats, és renovador. Demanar una segona oportunitat als altres és causa i conseqüència, normalment, de la voluntat de donar-se també una segona —o tercera, o quarta— oportunitat a un mateix. El cas és que la nostra noció del bé i del mal i, per tant, la base inconscient d’allò que ens fa sentir culpables, no és aliena al nostre context, ni a la nostra herència cultural, ni a la nostra adhesió religiosa. De fet, hi hagi adhesió espiritual o no, el marc moral que ha treballat amb més intensitat la catalanitat en tant que identitat europea és el del cristianisme, fins i tot quan des de la filosofia o des de la política s’han bastit teories que s’hi contraposessin. En conseqüència, conceptes com la culpa o el pecat, malgrat que la societat catalana sigui una de les més secularitzades d’Europa, encara s’empren com a divisa i ens serveixen per explicar determinats fenòmens, individuals o col·lectius.
La culpa, que la major part de les vegades és resposta de la consciència del dolor infligit i del senderi, que ens revela com a éssers empàtics amb capacitat per a revisar-nos, també és l’eina d’extorsió perfecta dels manipuladors. I el teló d’Aquil·les dels manipulables, en conseqüència. No hi ha res que sigui més efectiu per aconseguir que algú faci allò que vols que faci que convèncer-lo que ho ha de fer pel seu bé, o en nom d’un bé objectivable que en cap cas té res a veure amb la teva opinió subjectiva, perquè existeix fora de tu. —Qui escriu és del parer que el bé existeix fora d’ella mateixa, però que només s’hi pot arribar des de la llibertat. I que, si bé tot és subjectiu, no tot és relativitzable. Continuem—. Perquè un subjecte pugui imposar un marc moral concret —o una aplicació del marc moral en qüestió a una situació concreta—, el subjecte sobre qui l’imposa s’ha de trobar o bé en una situació de submissió o bé en una situació de potencial submissió en què la imposició moral s’empra per garantir la submissió mateixa. Els catalans, en termes estrictament nacionals, som aquí.
Després d’anys d’imposició —bo i que també de resistència—, el català mitjà s’ha convertit en algú que assumeix la culpa que carrega com a pròpia de manera pràcticament automàtica
Però una cosa és culpar qui és víctima i l’altra cosa és aconseguir, efectivament, que la víctima se senti culpable. El segon cas demana un treball de fons —executat diligentíssimament per gent com la Juana Dolores— per convertir la part sotmesa en adob fèrtil perquè assumeixi com a pròpia la culpa imposada. I per aconseguir-ho, cal xarbotar-li de dalt a baix la noció de pecat. En el cas dels catalans i els espanyols, i en la majoria dels casos de nacions sotmeses per altres nacions, aquesta colonització mental, quan es fa efectiva, acaba en autoodi i en justificació de la colonització. Acaba en la idea que el pecat és original i que, per tant, per purgar d’arrel la culpa el que cal és renunciar a l’existència mateixa. Abans d’arribar a aquest estadi, però, l’espanyolisme s’encarrega d’emmotllar la moral als seus objectius polítics perquè per a ser tot el que s’associa al bé —per a ser lliure, tolerant, obert, intel·ligent o, en el cas de l’esquerra, per a ser veritablement antifeixista, feminista, revolucionari— calgui purgar el pecat original: calgui ser espanyol. D’aquesta conjuntura en surt la premissa absurda, per exemple, que el català ha de ser simpàtic i, el castellà, obligatori.
Fins i tot els catalans que es resisteixen a la imposició moral i a l’assumpció d’una culpa que no els pertany, fins i tot els catalans que entenen el joc d’aquest sistema no poden eludir tots i cadascun dels efectes d’aquest xantatge. De fet, fins i tot en aquelles qüestions que no tenen a veure frontalment amb la qüestió nacional, el català mitjà té tendència a confondre l’autocrítica o l’examen amb l’autoculpabilització instantània. Per això, per exemple, hi ha sectors polítics que tenen serioses dificultats per elaborar discursos que confrontin l’argumentari espanyol respecte de l’esclavisme català. Després d’anys d’imposició —bo i que també de resistència—, el català mitjà s’ha convertit en algú que assumeix la culpa que carrega com a pròpia de manera pràcticament automàtica. Sense examen, sense posar-la en relació amb el context, ni amb l’herència cultural, ni amb la tradició política. I, en canvi, de vegades és incapaç de responsabilitzar-se per aquelles conductes que l’han dut, precisament, a assumir una culpa que no li pertany com a pròpia. Hi ha catalans que es vanten d’anticlericals i que, a l’hora de la veritat, són incapaços de veure que la seva condició nacional penja dels mateixos mecanismes de coacció, dominació i control que va emprar —una part— de l’Església en els moments més foscos de la història.